eduard sola

sentència 029

2010-12-13T16:04:00.002+01:00

No cabrees al destino, dijo la muerte.

sentència 028

2010-11-03T09:57:00.002+01:00

Todos somos precadáveres.

sentència 027

2010-10-26T11:37:00.001+02:00

Benaurat és qui de passat disposa.

generacions

2010-03-04T13:25:00.002+01:00

sentència 026

2010-02-24T19:39:00.002+01:00

El riu només s'emporta allò que pot arrosegar.

sentència 025

2010-02-24T09:28:00.004+01:00

Que tanta crisi i tant neguit per la butxaca no ens fagi oblidar que no portem cartera per guardar monedes i bitllets sinó per dur aquelles fotos cutres d'estimats.

sentència 024

2010-01-24T13:24:00.002+01:00

No sé qué le habrá hecho el hombre al hombre, pero parecen enfadados.

Què en serà de l'ERA?

2010-01-05T12:16:00.004+01:00

L’any 2009 ens ha portat un munt de novetats dignes de fer-ne esment. Tantes que una llista d’aquestes repartiria avorriment i badalls a tort i a dret. Multitud són els aspectes destacables però només un ha de ser el tema a tractar. El nou model de festa major, la primera pedra de la biblioteca o la moratòria de la poca entesa entre polítics serien uns bons temes però hi ha una pregunta que em balla al cap i comença a provocar migranya: El 2010 inaugurarà una nova ERA?

Tots sabem el que ha fet l’ERA, l’Empenta Ronçanenca per l’Autodeterminació: l’entitat ha fet possible el referèndum que el passat 13 de desembre va convidar als santaeulaliencs a les urnes. No debatrem aquí els resultats obtinguts, la participació aconseguida o la transcendencia de l’acte. Els fets bé criden a una anàlisi però les persones, l’ERA, en mereix un de propi i exclusiu.

L’Empenta Ronçanenca per l’Autodeterminació, com tot en aquesta vida, neix d’un intercanvi de comentaris i opinions al forn de pa, a la merceria o al carrer. L’entitat esdevé de la unió de diversos individus que, gens sorprenentment, veuen que estan d’acord en unes qüestions concretes i creuen que han d’actuar al respecte. Aquest grup d’individus fa en primer lloc una crida a més individus i els nouvinguts, al seu temps, també expandeixen la voluntat d’acció. Sigui com sigui, un dia, fa mesos, es reuneixen varies persones de diverses tendències polítiques i diferents estrats socials i posen en comú els seus neguits. Tal i com ja sabien abans de seure i parlar-ne, estan disposats a actuar per fer front a la situació que els neguiteja. És aquí, estimat lector, que tenim el primer punt àlgid de l’ERA: Gent diversa (i remarquem l’adjectiu diversa, que fa referència a procedència econòmica, política, social, etc) es posa d’acord per canviar quelcom. Quants anys fa que els nostres ulls no veien un fet similar? A tot plegat cal afegir que entre aquesta gent diversa hi ha nova gent diversa. No només són la diversa gent de sempre, hi ha nous subjectes en acció, persones que han sortit de casa, s’han acostat a la reunió i ben alt han confirmat el seu enteniment i les seves mans com a eines disponibles. Això és sens dubte, un punt a tenir en compte i un aspecte a ser admirat.

Així neix l’ERA i amb ella la multitud d’actes realitzats per a informar al santaeulalienc i donar suport a la consulta que es realitzarà. Els integrants de l’entitat treballen de valent per a dur-los a terme. També aquells que havien oblidant paraules com l’associacionisme, el col•laboracionisme o fins i tot el treball no remunerat s’arremanguen per treballar en una direcció. Què hi ha a l’ERA que dóna combustible al moviment social? Quatre són els possibles motius pels que l’entitat assoleix ràpidament el rècord de mobilitzats:
1.Treballa sobre un tema d’actualitat.
2.Remou un foc que a tot català fa anys que el crema.
3.Es presenta com a porta a un canvi històric.
4.Té data límit.

Tots volem ser part de portades i telenotícies, tots estem cremats de la situació actual de Catalunya, tots volem formar part de la història i tots volem saber que a partir d’una data determinada (l’endemà de la consulta) estarem lliures de compromisos i a punt per fer de nou el que ens roti. No ens enganyem; potser en un altre ordre però és així.

Sigui com sigui l’individu s’activa i gracies a ell es pot dur a terme l’objectiu. Les reunions i activitats el fan sentir-se útil, el fan trencar la rutina, el fan retrobar-se amb aquelles converses que el van estimular anys enrere, el fan adonar-se de que no està sol, el fan sentir-se realitzat. El fan feliç.

És llavors quan arriba el segon punt àlgid de l’Empenta Ronçanenca per l’Autodeterminació. L’entitat ja havia aconseguit la seva primera medalla amb la varietat dels seus components però n’aconsegueix la segona quan es converteix en eina pedagògica. Si segons el diccionari l’educació és ciència i art, l’ERA és un artista i un científic d’exel•lent. Gràcies a l’entitat tots els santaeulaliencs (vinculats o no al col•lectiu) hem pogut comprovar que quan la gent s’uneix i suma esforços és capaç de moure muntanyes. Muntanyes tant altes com els 1070 individus que varen anar a votar.

I les muntanyes –degut a la seva condició de metàfora- poden convertir-se en l’Himalaya. És llavors quan sorgeix la pregunta que dóna títol a aquestes ratlles: què en serà de l’ERA? Amb una mica de sort de l’Empenta en quedaran persones que, ja activades, es veuran en cor de dur a terme altres actes a favor de la comunitat. I sobretot, amb sort o sense, de l’ERA en quedarà un poble conscient del seu poder social.

A l’ERA, gràcies de debò.

Publicat a la Revista Ronçana Novembre - Desembre 2009 nº250

sentència 023

2010-01-03T12:38:00.002+01:00

Fer-se avi és passar de ser el pilar de la societat a ser el pilar de les persones.

El pas tort

2009-12-24T20:38:00.001+01:00

sentència 022

2009-12-23T22:57:00.001+01:00

Dios los junta y ellos se crian.

Properament, a XTVL i Btv

2009-12-22T15:07:00.001+01:00

La gent ja no em saluda

2009-10-15T07:12:00.006+02:00

No he estat mal educat, no he insultat ningú, no he deixat de fer la feina ni he trencat cap plat, però la gent ja no em saluda. En un dels primers records que conservo passejo amb la meva mare pel poble. Li agafo la mà mentre observo l’entorn entusiasmat. L’entorn humà. En aquestes imatges hi apareixen diverses persones saludant-nos. Persones que, passejant, es creuen amb nosaltres i ens dediquen unes paraules afectives, uns mots de salutació. Bon dia. Hola. Passiu bé. Déu vos guard. El record s’acaba i em deixa un molt bon sabor de boca. Llavors Santa Eulàlia tenia uns 4.500 habitants.

És sabut que la gent de ciutat no es saluda. Necessiten un vincle més pròxim envers aquell amb qui es creuen per sentir la necessitat d’intercanviar uns mots. És quelcom comprensible: amb milers d’individus que volten al voltant teu, si els saludessis a tots, arribaries a casa amb afonia. Santa Eulàlia però, és un poble. Del record ençà el nombre d’habitants ha augmentat considerablement però us perjuro que les salutacions no s’han reduït en proporció. 2.000 nous santaeulaliencs no han pogut ser la causa de l’extinció del Bon Dia; encara no tenim por a l’afonia, hi ha altres factors darrera.

Tot plantejant-me aquestes ratlles he intentat buscar una explicació lògica en la meva edat. Sóc jove i això de saludar ja no mola. Entendria doncs que els joves –errats per definició- no ens saludéssim entre nosaltres però no és això el que em passa. La gent ja no em saluda, ni joves ni grans (excusarem els infants, que observant l’entorn entusiasmats ja tenen prou feina). Així doncs, la problemàtica en qüestió no és que no em saludin, sinó que no es saludi. Començo ara a ser menys egocèntric i conseqüentment més acurat: La gent ja no saluda.

Per què no saludem? Per què no podem intercanviar un bon dia amb algú que no coneixem? Això és cosa arcaica dels de tota la vida, que es coneixen entre ells i han de fer el paper, diran alguns: Van errats. Els Guerrero no som nascuts a Santa Eulàlia, els meus avis són andalusos, però fa una pila d’anys que som aquí. Tants que també som dels de tota la vida. Però tot i així, la gent ja no em saluda. Ni als Guerrero, ni als Roca, ni als Maspons. No ens enganyem, la costum s’està perdent arreu, entre els de sempre, els nous i els que vindran.

Tot plegat sembla causa de la pèrdua del sentiment de poble. Aquell sentiment que entre pixapins et fa dir orgullòs: Sóc de Santa Eulàlia de Ronçana. Aquell que et fa utilitzar el mot pixapins en comptes de barcelonins. Aquell que t’obliga a llevar-te a quarts de vuit l’últim dia festa per anar a cantar caramelles. Aquell que et fa portar l’himne de la festa major com a melodia al mòbil. Aquell que et fa llegir aquestes ratlles. Però no, tot fent la llista me n’adono de que en som un munt que no em perdut encara l’esmentat sentiment. Tot i així, tot i ser sentimentals, seguim sense saludar-nos.

Potser hem de buscar culpables més grans, culpables com la individualitat imperant en aquesta societat teòricament globalitzada que protagonitzem. El món està fatal, les persones han perdut comunicació directe, aquesta societat és una merda, és tan fàcil com inútil afirmar-ho. Més fàcil (i gens inútil) és intercanviar un Bon Dia quan et creues amb algú. Deixem-nos de societats i teories i anem per feina: la revolució dels bonsdies ha començat; uneix-te.

Publicat a la revista Ronçana nº249 Agost-Octubre

Canal SET, a la TDT

2009-09-25T12:10:00.005+02:00

És sabut que l’home, l’ésser humà, pateix crisis existencials freqüents. Sembla que el fet de ser racionals té les seves conseqüències, i una d’elles és una pregunta: “qui sóc?”. Digueu-me agosarat però estic aquí per cel•lebrar que a dia d’avui segueixo tenint eines que m’dentifiquen, que m’ajuden a saber qui sóc. Entre elles està la meva família, els meus amics, la meva educació, la meva llengua… i canal set. Encenc la tele i em trobo en Josep. No em trobó a un desconegut i formal individu amb nom i cognom, mirada sèria i professionalitat, em trobo en Josep, de Can Farrarons. També em trobo amb la Muntsa, la Montse, el Pere, l’Èrika, el Ricard etc etc… Me’ls trobo a tots i, just quan encenc la tele, tots plegats em diuen: “Ets de Santa Eulàlia, ets de poble i aquesta és la teva tele”. Però el seu discurs no acaba aquí, i mira que ja en tindriem prou. A més a més, com a regal, tots ells t’expliquen què passa i cap on va el teu poble. Podem demanar més? Ep! Preò no cal que ho demanis! Perquè n’hi ha més: un dia qualsevol t’assabentes que aquell SETInforma, que aquell Mirades, que aquell A Fons que t’identifica i t’ajudava a saber qui ets, aquella televisió que t’ubica al món, a més a més, té darrera un equip que inverteix les seves hores en un projecte en el que creu. I és que l’ésser humà, a banda de patir crisis existencials, també creu en projectes i és quan ho fa, que mou el món. I no exagero, de debò.

En el món global on vivim la informació va de banda a banda, circula com el vent en tramuntana. De tant en tant et ve una flaire de podrit que t’espanta, que et pregunta si tu també estàs en aquell estat de putrefacció. Però també hi ha dies que aquesta flaire ve perfumada d’agradables i entranyables noticies. Sigui com sigui estem d’acord en que els mitjans de comunicació tenen la virtut d’ubicar-nos en aquest món podrit i perfumat alhora. De fet, la informació viatja tan ràpid que sovint sabem com estan les coses per Corea, per Birmània o per Istambul però no sabem què passa a casa. I quan dic a casa dic aquí, a Santa Eulàlia. I el fet irrefutable és que quan coneixes on vius, quan coneixescom és la casa, només llavors, es converteix en la teva llar.

Però no, no m’oblido del que em porta aquí: Avui, en directe, ens hem reunit per presentar i inaugurar la digitalitat de Canal SET. I és que senyores i senyors, ja estem a la TDT; o el que és el mateix, la televisió digital terrestre dels pebots, amb perdó. Ha donat guerra de les bones. De fet, a la tele ens hem militaritzat: hem comprat cascs per calmar els maldecaps, botes per suportar les iagues de la Generalitat i fusells que disparen entusiasme per defensar-nos de pessismistes i contraris.
I sembla que hem vençut o això ens diu el fet de que estiguem aquí reunits. Felicitem-nos doncs per ser aquí i no al cementiri de les teles! Sentim eufòria davant la pervivència del que és nostre i de tots, davant d’una televisió local viva i dinàmica, davant quelcom que ens identifica com a poble i per molts anys! Res de felicitat, eufòria per favor!

I ara, com a bons santaeulaliencs que som, us vull demanar un favor: quan acabi de parlar –i això serà immediat- no m’aplaudiu a mi sinó a tots els que saben que canal set és l’única televisió que no es mira ni es veu, se sent.

Discurs de clausura de l'acte d'inauguració de Canal SET a la TDT cel·lebrat al Centre Cívic La Fàbrica el 25/09/09

sentència 021

2009-09-23T12:09:00.001+02:00

En un collar de perles no són més importants aquestes que el prim i barat fil que les uneix.

sentència 020

2009-09-22T10:44:00.001+02:00

El silencis uneixen estimats i separen desconeguts.

sentència 019

2009-08-27T14:05:00.002+02:00

Crítica als crítics (del "Xafarranxo")

2009-07-15T07:33:00.002+02:00

Abans de res i abans de tot m’agradaria deixar ben entès que les ratlles que vénen són absoluta i intrínsecament pròpies. No provenen d’una opinió generalitzada, col•lectiva o de grup, són fruit d’un únic cap pensant (si és que mereix aquest nom, és clar):

N’hi ha que treballen, n’hi ha que s’ho miren i n’hi ha que critiquen a qui treballa i a qui s’ho mira. Hi ha de tot.
Fa molts anys que un grup poc nombrós de joves organitzava la multitudinària Festa Major Jove de Santa Eulàlia de Ronçana. Després de la desaparició ara fa uns mesos del Col•lectiu Olla a Pressió, un col•lectiu de joves integrat per organitzadors i col•laboradors de la Festa Major Jove van reunir-se per analitzar la situació. En aquell rigorós anàlisi varen manifestar-se aspectes com la manca de cohesió que provocava la Festa Major Jove i la conseqüent baixa participació dels joves a la resta de la festa. Aquests eren, entre molts d’altres, motius suficients per invertir les nostres energies en un canvi. I varem proposar-lo.
Ens vam presentar a la Comissió de Festes amb un nou model de Festa Major més que estudiat: El Xafarranxo. No és lloc aquest per explicar-vos en que consisteix tot plegat però ho podem resumir en cinc conceptes: espai únic, barraques, música per a totes les edats, moviment de colors i esperit de festa. El projecte es va aprovar tot i saber que si hi havia algun valent que proposava una Festa Major Jove al pavelló, hauríem de repartir recursos. Però evidentment no va aparèixer cap valent ni cap proposta. No n’hi ha gaires de valents, ja ho hem dit, només són un terç els qui treballen.
D’això ja fa mesos i la Festa Major ja està al caure. És ara quan la gent sembla que acaba la hibernació i descobreix la proposta del Xafarranxo. Benvinguts al món, ha anat bé l’hivern?, us dic. Pocs són els qui valoren la proposta com el que és: un intent de fer encara millor la celebració. I és que El Xafarranxo duu amb ell l’esperit de Festa Major que estava a punt de consumir-se al pati del pavelló.
Em sorprenen les crítiques d’adults i grans però no diré cap mentida en afirmar que ja esperàvem més d’una crítica d’adolescents, joves i símils. Com a joves que som coneixem molt bé el que vol aquest col•lectiu de ciutadans. Buscaria un eufemisme per les paraules “borratxeres” i “aparent llibertat” però no el faré servir. Fills del món, us estem fent un favor: N’hi ha que no saben ballar amb la seva mare present i d’això se’n diu tenir un problema que va més enllà de la denominació “problema familiar”. Però no us equivoqueu, no tinc una opinió radicalitzada de tot plegat, entenc que a vegades la mama està de més.
Diuen que ens hem tret feina de sobre: Pobres ignorants. Diuen que ara volem deixar de servir i que ens serveixin: Pobres ignorants. Diuen que no serà el mateix: No, no ho serà.
No sé si el Xafarranxo serà un èxit absolut o un monumental desastre però sé que darrera hi ha gent disposada a deixar-se la pell per una Festa Major digna, de qualitat, participativa i més que divertida. Tampoc sé quina serà la meva opinió de tot plegat quan tot hagi passat però sé del cert que avui no puc emetre’n cap crítica. He escoltat adjectius que qualificaven la proposta d’injusta. Injust és emetre una crítica com aquesta sense saber què hi ha darrera del subjecte criticat.

Benvolgut lector, ets lliure de pensar i emetre una opinió a favor o en contra del Xafarranxo, però si us plau no et simplifiquis fent una crítica poc fonamentada. He invertit 565 paraules en fonamentar la meva crítica als crítics; són moltes però mai suficients. Però tot té un límit i jo haig de posar el punt i final. Vull acabar afirmant que les possibilitats d’èxit del Xafarranxo no són majors que les possibilitats de fracàs però la il•lusió en les primeres mereixen si més no la reflexió de tot crític.
Ara sí: punt i final.

Publicat a la revista Ronaçana nº248 Juny-Juliol

Grip de l'Aspa

2009-06-10T07:17:00.001+02:00

No ens n’adonem. Hi anem, gaudim i tornem a casa amb un somriure. Hi ha quelcom que flota en l’aire, que ens espera. Hi ha quelcom que ens acaba atrapant. Ningú sap d’on ha sorgit, ningú sap com actua… L’anomenen la Grip de l’Aspa. Diuen que l’origen del nom prové d’un escut, però els experts encara no ho afirmen amb contundència. Agafo l’enciclopèdia buscant respostes. Què és aquesta grip? On actua? Què provoca? L’enciclopèdia però no és gaire clara, sembla que dubta en afirmar: Grip de l’Aspa f. malaltia positiva que pateixen els habitants de Santa Eulàlia de Ronçana quan s’apleguen al carrer, es troben, ballen i riuen. Provoca alegria, eufòria i fins i tot felicitat. Crea addicció. No sé pas què vol dir això de malaltia positiva però em deixa més tranquil, sona bé. Només la pateixen els santaeulaliencs, quina cosa més estranya. Provoca sensacions agradables, què més volem.

Tot i no saber de què es tracta he patit aquesta grip més d’una vegada i crec recordar que em va agradar. De fet, em va encantar. Potser això m’ha dut a iniciar aquesta investigació sobre la grip. Però aquí no acaba la recerca. Em dirigeixo al CIML (Centre d’Investigació de Malalties Locals), on han investigat altres casos com la Febre dels Colors o la Hiperactivitat Santakajuvenil. Els pregunto pels efectes secundaris que sembla que crea la grip però afirmen que no m’amoïni, que no hi ha addicció més sana que aquesta. Tot és ben estrany però ja estic més calmat.

La meva tranquil•litat perdura fins que un tríptic ben estrany s’instal•la a la bústia de casa. L’agafo i l’examino. Em van dir que vigilés amb els tríptics, a vegades porten informació contaminada de malalties i xacres. Efectivament, és un niu de grip. Parla d’un Sarau de no sé què. A la primera plana diu que pretén ser una festa popular que faci sortir la gent de casa per gaudir a l’espai públic de la cultura popular, la música, l’art, la gastronomia, de la rica activitat social del nostre poble… però sobretot, fer-ho amb la gent de Santa Eulàlia. Mare meva, si hi vaig acabaré d’allò més infectat. I hauré d’anar doncs, no m’ho puc perdre. I és que ja tinc mono.

S’acosta el dia i cada minut que passa estic més nerviós. Vull estar malalt de grip.

El Sarau de Primavera és l’àmbit ideal per al contagi de la Grip de l’Aspa. És una festa al carrer on els santaeulaliencs ens trobem, ballem i riem. Gaudim del conte, del circ, del mag, dels falcons. Escoltem i participem a les corrandes. Movem el cul a ritme de clàssics del rock, de pop o rumba. Mengem arròs.
Quan tornem a casa ens sentim engripats, malalts de Grip de l’Aspa.

Publicat a la revista Ronçana nº247 Març-Juny

sentència 018

2009-03-26T19:45:00.000+01:00

Qui nega drets no en disposa.

sentència 017

2009-03-15T23:42:00.002+01:00

És demostrable que els abstemis no formem part del grup majoritari; ara bé, som realment especials o no som més que l'estupida massa anti-masses?

sentència 016

2009-02-07T13:40:00.002+01:00

Si no estem en contra dels cabrits que es barallen per la dominació d'un territori podem estar-ho de les nostres guerres? La naturalització de la guerra és el primer pas perquè -com la diferència entre sexes- ens en podem desenpallegar d'ella.

Meravellosa mort d'un col·lectiu

2009-01-28T17:42:00.011+01:00

Davant el blanc impol·lut que espera ser omplert amb sintagmes tinc un dilema : faig servir el present o el passat ? La pregunta -per ser més exactes- és: sóc del COP o era del COP ? Sembla mentida que un temps verbal amunt o avall pugui canviar tant el concepte a transmetre.
D’entrada, i fent ús de la objectivació més estricte, hauria de dir que he estat membre del col·lectiu durant 5 anys. El problema arriba quan agafem aquestes 5 primaveres i les col·loquem al fris cronològic de la vida: dels 15 anys als 20. Un quart de l’existència essent membre del COP i possiblement durant els anys més influents en la creació de la personalitat i la persona. Es diu ràpid, però agafem-nos fort. És innegable la influència que el col·lectiu de joves ha tingut en mi. He estat -i estic essent- modelat per tres pilars fonamentals: la família, l’escola i el context, el poble. I part d’aquest poble és, sens dubte, el Col·lectiu Olla a Pressió.
Dit això, tornem al dilema: sóc o era del COP? Si el col·lectiu plega és lògic l’ús del passat. Però jo no plego com a persona. Si ser del COP m’ha modelat, fins a quin punt desapareix quan deixa de fer activitats? Fins a quin punt pot dir que plega si la primera activitat que ha dut a terme –la formació de persones com a persones- ara i sempre seguirà funcionant? Senyores i senyors: Sóc del cop. I encara podríem precisar més: SÓC EL COP. I qui no?

Escrit de comiat per l'ultim número del "Cop de Veu", organ d'expressió del Col·lectiu Olla a Pressió.

sentència 015

2009-01-27T21:37:00.005+01:00

Tothom sap fer-se el tonto. Sòcrates el primer.

sentència 014

2008-12-26T03:59:00.005+01:00

-Disculpe. No soy viuda, estoy soltera con marido muerto.

sentència 013

2008-12-23T20:41:00.001+01:00

La ciència dóna veritats absolutes des del naixement de la publicitat.

sentència 012

2008-12-23T01:17:00.003+01:00

Els infantils acusen d'infantilisme i a mi m'agrada ser un infant.

sentència 011

2008-12-18T00:28:00.003+01:00

El que m'agrada em desagrada per inassolible i el que no m'agrada em desagrada per penós.

Miro The Office i acabo trist. La genialitat de la serie està a anys llum de les meves possibilitats. Em consolo dient-me que sóc jove, l'engany anti-depressiu per exel·lència.

guió 004

2008-12-16T23:52:00.003+01:00

Sr. X (a chica): Te llamas Marta. Yo me llamo señor X.
Chico: Muy enigmático, si señor.
Sr. X (a chico): No se trata de ser enigmático. Se trata de no ser.

Silencio. La gramola sigue sonando.

Parte de un guión coescrito con Dani de la Orden. Algún dia.

Joves, alcem-nos!

2008-12-15T07:24:00.004+01:00

Contràriament al que pugui dir Joan Ruiz i Calonja (“Coses de vell” Ronçana nº242), ser víctima de les presumpcions imposades per l’edat no és gens avantatjós. La gent excusa la ganduleria del jovent tot al•legant –precisament- la seva joventut. Només els burros llencen pedres sobre el seu propi terrat, però prefereixo ser burro que jove. Fa uns anys formar part d’aquest col•lectiu no era motiu suficient per no moure’s, ans al contrari, havies d’estar actiu per a ser ben considerat. Però els joves d’avui podem passar-nos la tarda al bar, al facebook o anant de compres perquè som joves i és el que toca.
L’ésser humà és gandul per naturalesa, si té menjar, llit i sexe ja en té prou. A dia d’avui la majoria de joves tenen els tres pilars de la felicitat sense fer brot. I perquè? Perquè som joves. El jovent d’avui és intel•ligent, d’això no n’hi ha cap dubte. Però no confonguem les coses: no proposo una entrada massiva del jovent al món laboral, defenso que la joventut, usuaria dels tres pilars sense moure un dit, aprofiti aquest dit per moure el món. Que la societat no ens tracti com a joves sinó com a persones és el primer pas per a la nova valorització de la joventut. Que ser jove sigui sinònim de moviment i no només de menjar, llit i sexe gratuïts (que també, és clar). I tinguem’ho clar també nosatres: no ens toca només ser qui para la mà, també hem d’oferir quelcom al món. I el primer que hem d’oferir som nosaltres mateixos. Joves del món, alcem-nos i demostrem a aquesta gent incrèdula que funcionem com a futurs liders de la nostra societat. I als qui encara titubegen els diré que si volen ho facin en nom propi, que es mantinguin actius per distreure’s, per divertir-se, per aprendre, que també serà de profit. Els qui no vulguin caminar ni fer camí que deixin pas, que ja avancem.
Tot plegat és un peix que es mossega la cua: la desvaloració del jove provoca que aquest s’acomodi i el jove acomodat provoca la seva desvaloració. Llencem ja la canya i mengem-nos el peix amb patates.

[Interior. Cap de l’autor. Dia
Buf, m’ha quedat molt curt. Un text animant l’acció jove i el faig de quatre ratlles: bon referent, sí senyor. Quan imaginava el meu primer escrit al Ronçana no era així. Era llarg i grandiloqüent, feia moure les masses… Somia truites. Si no tinc ni públic. Com vull donar cap lliçó al jovent del meu poble si és precisament aquest qui m’activa a mi dia a dia, qui m’ha fet crèixer? I amb quin dret acuso els joves de ganduls des de la còmode cadira? Però no em referia a això... Exacte, no em referia a això en dir-los ganduls. Parlava de motivació envers la societat. Sí, exacte. Potser el jovent actiu es pren el text com un insult a la seva activitat. Hauria d’haver incidit en la gran tasca que, tot i el sedentarisme general, s’està realitzant. Que em diguin egocentrista, però aquest escrit n’és un exemple. Per anar bé hauria d’haver començat animant el jove a continuar amb la seva tasca… Això això, continuar. Merda! He oblidat dir a en Joan que, tot i que no ho sembli, vaig entendre el seu article. M’entendrà en llegir-me, doncs sap que utilitzo el seu nom per atreure el lector. Sempre enganxa començar amb el nom d’un immortal. Haig de recodar fer un article sobre la immortalitat que dóna l’Enciclopèdia… Sí, en Joan em perdonarà.]

Publicat a la revista Ronçana nº245 Novembre-Desembre

sentència 010

2008-12-08T22:53:00.002+01:00

Sigues Judes i faràs que Jesús passi a la història.

publicitat

2008-12-07T17:57:00.000+01:00

Sueños ficticios de gente real (o cómo escribir libremente excusándote en un supuesto surrealismo)

2008-11-23T21:51:00.004+01:00

Volaba muy alto sobre una paloma blanca pero caímos dentro de un volcán y la tierra nos enguyó. Cuando volvimos a salir el mundo estaba en ruinas y mi paloma se murió de tanto llorar.
Barack Obama, presidente electo de los Estados Unidos.

Volaba muy alto y rápido hacia mi volcán, pero cuando llegué ya estaba cerrado y me ponia triste. Después lloraba.
José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno de España.

sentència 009

2008-11-13T00:33:00.005+01:00

Al lector inexistent d'aquest blog van dirigides les paraules "pitjor", "per" i "tu".

Civisme contra abstemis

2008-11-05T07:26:00.000+01:00

Durant la nit de la castanyada la normativa sobre el civisme promulgada per l’Ajunament de Barcelona va ser aplicada, sens dubte, sense respectar la mateixa llei, la llei universal de la lògica. La nit del 31 dos agents de la policia muncipal van irrompre en una coneguda plaça del barri de Gràcia per tal d’evitar el consum d’alcohol en la via pública. Conseqüentment els agents multaren als joves que hi havia a la plaça; a tots ells. No és irracional que es multi als consumidors d’alcohol en la via pública, si més no, no ho és des de l’àmbit democràtic: nosaltres hem votat a unes persones que han decidit que això no es pugui fer. La irracionalitat apareix quan aquesta normativa municipal s’imparetix a tort i a dret. Jo, abstemi per motius morals, era en aquella plaça quan els agents van arribar i, “evidentment”, també vaig ser multat. Hauré de pagar doncs 30€ per ser civic. “Com demostra vostè que jo estava bebent?”, “És la meva paraula contra la seva”, contesta l’agent. Gran afirmació, però des de quan les normatives –lleis o decrets- es mantenen des de la subjectivitat? Tornem a la caça de bruixes: ets lletja per tant ets bruixa: a la foguera. Ets jove per tant veus alcohol: a la foguera.

Publicat al diari El Punt del Diumenge 4 de Novembre de 2007

sentència 008

2008-10-29T23:50:00.000+01:00

Quien mucha barca poco pesca.

sentència 007

2008-10-14T00:41:00.000+02:00

Renovar-se i morir.

video 002

2008-09-01T16:12:00.001+02:00

Comunicado de Jesucristo a la Humanidad.

sentència 006

2008-08-31T14:50:00.005+02:00

I la mort s'agenolla, cedint-me la dalla.

"Amaga l'eina vella puta, que no ho veus que ets desgraciada?"

I ella es gira, ofesa, i murmura:

"Desgraciats els homes, que sucumbeixen a la puta, a la desgraciada, a l'eina i a la dalla."

sentència 005

2008-08-27T19:43:00.005+02:00

Ahogar penas en alcohol te acaba apenando. Beber sin penas te las acaba dando.

Narració 001

2008-07-30T14:47:00.002+02:00

…dong!
Els companys de pregaria es van estrènyer encara més les mans. El cercle que formaven es va encongir. La por els envaïa a tots. Les cames dels trenta-tres individus que formaven el cercle estaven garratibades. Els fronts suaven i les dents petaven esperant el cataclisme. Sabien perfectament que no els esperava res dolent, però no per això el temor s’esvaïa. Els havien dit que mantinguessin els ulls tancats per evitar un xoc estrany entre energies, i tothom va fer cas de l’advertència. Tothom menys un homenet calb d’ulleres negres. Tenia les cames rígides i la suor al front, però els ulls oberts com plats. Observava el cercle passivament mentre esperava la fi del món que li havien promès.

Els trenta-tres van esperar en silenci. Van passar uns minuts, potser hores. El mutisme s’instal·lava als timpans dels individus i començaven a sentir sons que mai havien conegut. Algú va estossegar. La quietud va continuar fins que una dona d’espatlla ample, cara prima i pits grans va violar-la:
-Estem ja al cel? –Va preguntar.
Ningú va contestar. Tots pensaven el mateix però no havien gosat obrir la boca. El silenci va tornar. La dona va obrir els ulls per intentar resoldre el seu dubte. En veure-la, l’home calb d’ulleres negres va tancar-los ràpidament per evitar ser descobert. Quan els va tornar a obrir va trobar-se dos ulls espietes dirigits directament a ell; era ella de nou. Van mirar-se.
-A mi no em sembla que estiguem al cel. –va dir ella, agosarada.
Ell, nerviós, va tornar a tancar els ulls. Era un home timid, sempre ho havia estat.
-Perdona Crucius, que em sembla que no ho hem aconseguit. –Va tornar a dir ella, ara dirigint-se al líder.

Tothom va començar a obrir els ulls. Aviat hi havia una trentena de mirades inspeccionant-se entre elles. Efectivament no eren al cel. Estaven al mateix lloc on eren abans dels quatre quarts i les dotze campanades.
Crucius i un parell de persones més seguien amb els ulls tancats.
-Imbècils! Tanqueu els ulls immediatament!-Va dir un d’ells cridant.
El cridaner era un home alt amb bigoti i celles prominents.
-Esteu desfent l’energia ! –va tornar a cridar.
La tercera persona que encara mantenia els ulls tancats era una vella de cabells blancs. Escoltava els seus companys mentre tímides llàgrimes se li escolaven rostre avall, vorejant arrugues i berrugues. Se sentia impotent. Segurament portava anys esperant aquest moment que no acabava d’arribar. Ja estaven a l’any 2000, tot s’hauria d’haver acabat i ella hauria d’estar en algun lloc semblant al cel. Però res de tot això havia passat: seguia allà, amb els ulls tancats.

Crucius respirava profundament. Tot i que tenia motius per fer-ho, no plorava. Va obrir els ulls i va comprovar com, efectivament, la rotllana s’havia desfet. Va fer dues passes i va quedar-se al centre de l’estança. En notar que el seu líder es movia, la vella de cabells blancs i l’home cridaner de celles prominents també van obrir els ulls. La resta d’individus van quedar-se immòbils: el líder volia dir alguna cosa.
-El segon mil·lenni ha arribat i amb ell la destrucció de la Terra és imminent. Aquesta nit hem fet la primera passa d’un camí que ens durà a l’alliberament dels nostres cossos, a la veritat absoluta, a la redempció dels nostres...
-Ni pas ni osties! –Va dir algú.
-No se suposava que avui ja arribàvem a la meta? –Va dir algú altre.- Tots aquests mesos només per fer el primer pas?
-Deixa parlar al líder si no vols que et trenqui la cara –Va dir el cridaner cridant-.

Va ser llavors quan Cruicius va començar a fer sons guturals estranys. Es movia violentament, com si estigués patint un atac epilèptic gustós i voluntari. Tothom va callar en sec. Crucius semblava posseït per una enigmàtica força externa. Els seus ulls van tornar-se blancs. El canvi de mil·lenni semblava estar fent efecte. La vella de cabells blancs va agenollar-se cap al líder. El cridaner va imitar-la i van començar a cantar una espècie de pregària. Una jove pèl-roja va ser la següent a agenollar-se i cantar. Després va fer-ho un home amb corbata lila seguit d’una dona amb sabates de tacó. Aviat hi havia un cercle de gent agenollada al voltant de Crucius. Cantaven amb els ulls tancats i les mans agafades els uns amb els altres. Però la dona dels pits grans i l’home calb d’ulleres negres no ho van fer. Tampoc van cedir un home amb barba espessa, un noi amb acne i una dona amb nas jueu.

La possessió de Crucius va seguir uns minuts mentre els seus seguidors l’adoraven entre cants. L’alliberació dels cossos i tota la pesca no havia arribat, però el líder havia convençut als seus súbdits dels seus poders.
Es va escoltar un tret. El cos de Crucius va desplomar-se a terra. De l’arma que subjectava el noi amb acne encara en sortia un fil de fum grisos. El terra va enrogir amb la sang que brollava del crani de Crucius. En notar-se els genolls molls, els qui formaven el cercle varen obrir els ulls de nou. Les mirades van córrer amunt i avall buscant una resposta. Les cares van tornar-se agressives, violentes. Algú havia arruïnat la seva salvació, i aquest algú havia de pagar-ho.
El noi amb acne, en veure’s en perill, va començar a somiquejar. Va arraulir-se a terra amb la cara xopa de llàgrimes. Aviat el cercle de persones que envoltava el líder amb gust amenaçava al noi amb violència. Algú va agafar la pistola que havia assassinat el líder i va disparar contra el noi. La bala va travessar-li el braç esquerre. El somiqueig va convertir-se en plor profund. L’home de la barba espessa va irrompre en el cercle per ajudar al noi i maleir l’actitud de la resta. Com a recompensa va endur-se un tret al cap. La següent bala va anar a parar al cap del noi amb acne. Els dos cossos van quedar-se allà, sagnants, immòbils.
La dona de pits grans va començar a cridar amb desesperació. L’home calb amb ulleres negres va llençar-se violentament sobre el cercle que envoltava els dos cossos sense vida. Va començar a donar cops de puny a l’aire i, a la fi, va escoltar-se un altre tret. Només els crits de la dona de pits grans trencaven el silenci.
De sobte va callar, va dirigir-se cap a la pistola i va dirigir l’objecte al seu front. Instants després la bala va travessar-li el crani.

La dona de nas jueu va veure-ho tot des d’un racó. Va pensar que potser Cruicius tenia raó, la fi del món s’estava produint.

sentència 004 RAONERIES

2008-07-18T16:17:00.006+02:00

Ésser sensibles del món, anuncio des d'aquí l'arribada de Raoneries, el primer llibret escrit i editat per la meva persona. 28 mini-pàgines que porten al lector a reflexionar sobre coses. Sí, coses en genereal.

El podeu aconseguir a la llibreria La Gralla de Granollers per 4€ (C/ Sant Jaume 50) o (en el cas de que no fóssiu de la comarca) fent-me l'encàrrec a elventbufa@gmail.com per tal de que us l'enviï contra-reembolso.

Compreu! compreu! que el temps s'esgota!

guió 003

2008-07-12T20:18:00.003+02:00

Borratxo: Has estat tu! Tu l’has matat iaio del dimoni! Quien primero lo huele encima lo tiene!
Prostituta: T’estàs excusant!
Avi: Però qué diuen! Per l’amor de Déu, que algú el fagi callar.
Millonetis: (Sarcàstica) Potser pots fer-lo callar tu sol, no? Ja tens experiència.
Avi: (Ofès) Miri jove, a mi no em dirireixi així la paraula si no vol que…
Millonetis: Que qué? Que em mati? Jo de vosté vigilaria senyor Bondat…
Avi: M’està amenaçant?
Millonetis: L’estic advertint.
Prostituta: (Al borratxo) Sí, l’està amenaçant.

Fragment de L'Herència (i altres malalties), obra de teatre infantil en tres actes.

video 001

2008-07-02T00:24:00.001+02:00

guió 002

2008-06-30T17:05:00.006+02:00

1.ext.carrers de barcelona.dia.
Veiem un còdol de riu a diferents llocs de Barcelona.

narrador (off)

Dintre de molts anys, no se sap ben bé com, un còdol de riu anirà a parar al bell mig de Barcelona.
Es sentirà sol.
L’asfalt l’engolirà, però ell no es deixarà intimidar.
“Què hi fa un còdol a la gran ciutat?” es preguntarà tothom.
Serà arrossegat i mogut d’un lloc a l’altre.
Trepitjat per milers de persones que, amb les seves bones sabates, ni se n’adonaran. “Un tros trencat de vorera” pensaran aquells que sí que notin la seva presència. I aniran equivocats.
Finalment un dia algú el veurà, veurà una pedreta arrodonida, l’agafarà.

Fos a negre.

narrador (off)
Dintre de molts anys, quan no hi hagi rius que arrodoneixin les pedres els còdols seràn joies.

2.int. aparador joieria. dia.
Veiem el còdol en una capseta acoxinada de joieria.

narrador (off)
Acabarà sent un heroi, la nostra pedra arrodonida.

Fos a negre.

sentència 003

2008-06-24T21:03:00.003+02:00

La frontera entre literatura i simple text és tan dúctil que tot escriptor pot considerar-se un immigrant.

sentència 002

2008-06-21T17:04:00.002+02:00

Allà on no em volen no em mereixen.

guió 001

2008-06-20T18:10:00.002+02:00

1.int/ext. Dia/nit. lloc indeterminat.
Els personatges pensen en veu alta mirant a càmera.

noi
Em foten aquí, davant d’una càmera i no tenen ni els sants collons de dir-me el perquè.

noia
Potser volen veure com reaccionem davant d’una determinada situació.

noi
Un estímul… Una percepció…

noia
Un estímul… Una percepció…

noi
De reüll, mira els pits de la noia.
Les peres d’aquesta tia, això sí que és un estímul.

noia
Torna a posar els teus ulls en mi una milèssima de segon i et giro la cara.

El noi torna a desviar la mirada cap als pits de la noia. Pausa. La noia el mira. Pausa. Li’n dóna una bufetada. El noi i la noia miren a càmera de nou. Apareix un tercer personatge ben vestit que es coloca enmig d’ambdós:

moralitat
Mirant també a càmera.
No es coneixien fins que es van conèixer. Ell va veure dos pits i es va veure tocant-los. Ella va veure com ell es veia tocant els seus dos pits i es va veure segura de poder evitar aquesta visió. Així funciona: com ens veiem i com ens veuen.

sentència 001

2008-06-19T10:36:00.003+02:00

Si hem de viure d'això, millor que comencem a fer ximple.