Abans de res i abans de tot m’agradaria deixar ben entès que les ratlles que vénen són absoluta i intrínsecament pròpies. No provenen d’una opinió generalitzada, col•lectiva o de grup, són fruit d’un únic cap pensant (si és que mereix aquest nom, és clar):
N’hi ha que treballen, n’hi ha que s’ho miren i n’hi ha que critiquen a qui treballa i a qui s’ho mira. Hi ha de tot.
Fa molts anys que un grup poc nombrós de joves organitzava la multitudinària Festa Major Jove de Santa Eulàlia de Ronçana. Després de la desaparició ara fa uns mesos del Col•lectiu Olla a Pressió, un col•lectiu de joves integrat per organitzadors i col•laboradors de la Festa Major Jove van reunir-se per analitzar la situació. En aquell rigorós anàlisi varen manifestar-se aspectes com la manca de cohesió que provocava la Festa Major Jove i la conseqüent baixa participació dels joves a la resta de la festa. Aquests eren, entre molts d’altres, motius suficients per invertir les nostres energies en un canvi. I varem proposar-lo.
Ens vam presentar a la Comissió de Festes amb un nou model de Festa Major més que estudiat: El Xafarranxo. No és lloc aquest per explicar-vos en que consisteix tot plegat però ho podem resumir en cinc conceptes: espai únic, barraques, música per a totes les edats, moviment de colors i esperit de festa. El projecte es va aprovar tot i saber que si hi havia algun valent que proposava una Festa Major Jove al pavelló, hauríem de repartir recursos. Però evidentment no va aparèixer cap valent ni cap proposta. No n’hi ha gaires de valents, ja ho hem dit, només són un terç els qui treballen.
D’això ja fa mesos i la Festa Major ja està al caure. És ara quan la gent sembla que acaba la hibernació i descobreix la proposta del Xafarranxo. Benvinguts al món, ha anat bé l’hivern?, us dic. Pocs són els qui valoren la proposta com el que és: un intent de fer encara millor la celebració. I és que El Xafarranxo duu amb ell l’esperit de Festa Major que estava a punt de consumir-se al pati del pavelló.
Em sorprenen les crítiques d’adults i grans però no diré cap mentida en afirmar que ja esperàvem més d’una crítica d’adolescents, joves i símils. Com a joves que som coneixem molt bé el que vol aquest col•lectiu de ciutadans. Buscaria un eufemisme per les paraules “borratxeres” i “aparent llibertat” però no el faré servir. Fills del món, us estem fent un favor: N’hi ha que no saben ballar amb la seva mare present i d’això se’n diu tenir un problema que va més enllà de la denominació “problema familiar”. Però no us equivoqueu, no tinc una opinió radicalitzada de tot plegat, entenc que a vegades la mama està de més.
Diuen que ens hem tret feina de sobre: Pobres ignorants. Diuen que ara volem deixar de servir i que ens serveixin: Pobres ignorants. Diuen que no serà el mateix: No, no ho serà.
No sé si el Xafarranxo serà un èxit absolut o un monumental desastre però sé que darrera hi ha gent disposada a deixar-se la pell per una Festa Major digna, de qualitat, participativa i més que divertida. Tampoc sé quina serà la meva opinió de tot plegat quan tot hagi passat però sé del cert que avui no puc emetre’n cap crítica. He escoltat adjectius que qualificaven la proposta d’injusta. Injust és emetre una crítica com aquesta sense saber què hi ha darrera del subjecte criticat.
Benvolgut lector, ets lliure de pensar i emetre una opinió a favor o en contra del Xafarranxo, però si us plau no et simplifiquis fent una crítica poc fonamentada. He invertit 565 paraules en fonamentar la meva crítica als crítics; són moltes però mai suficients. Però tot té un límit i jo haig de posar el punt i final. Vull acabar afirmant que les possibilitats d’èxit del Xafarranxo no són majors que les possibilitats de fracàs però la il•lusió en les primeres mereixen si més no la reflexió de tot crític.
Ara sí: punt i final.
N’hi ha que treballen, n’hi ha que s’ho miren i n’hi ha que critiquen a qui treballa i a qui s’ho mira. Hi ha de tot.
Fa molts anys que un grup poc nombrós de joves organitzava la multitudinària Festa Major Jove de Santa Eulàlia de Ronçana. Després de la desaparició ara fa uns mesos del Col•lectiu Olla a Pressió, un col•lectiu de joves integrat per organitzadors i col•laboradors de la Festa Major Jove van reunir-se per analitzar la situació. En aquell rigorós anàlisi varen manifestar-se aspectes com la manca de cohesió que provocava la Festa Major Jove i la conseqüent baixa participació dels joves a la resta de la festa. Aquests eren, entre molts d’altres, motius suficients per invertir les nostres energies en un canvi. I varem proposar-lo.
Ens vam presentar a la Comissió de Festes amb un nou model de Festa Major més que estudiat: El Xafarranxo. No és lloc aquest per explicar-vos en que consisteix tot plegat però ho podem resumir en cinc conceptes: espai únic, barraques, música per a totes les edats, moviment de colors i esperit de festa. El projecte es va aprovar tot i saber que si hi havia algun valent que proposava una Festa Major Jove al pavelló, hauríem de repartir recursos. Però evidentment no va aparèixer cap valent ni cap proposta. No n’hi ha gaires de valents, ja ho hem dit, només són un terç els qui treballen.
D’això ja fa mesos i la Festa Major ja està al caure. És ara quan la gent sembla que acaba la hibernació i descobreix la proposta del Xafarranxo. Benvinguts al món, ha anat bé l’hivern?, us dic. Pocs són els qui valoren la proposta com el que és: un intent de fer encara millor la celebració. I és que El Xafarranxo duu amb ell l’esperit de Festa Major que estava a punt de consumir-se al pati del pavelló.
Em sorprenen les crítiques d’adults i grans però no diré cap mentida en afirmar que ja esperàvem més d’una crítica d’adolescents, joves i símils. Com a joves que som coneixem molt bé el que vol aquest col•lectiu de ciutadans. Buscaria un eufemisme per les paraules “borratxeres” i “aparent llibertat” però no el faré servir. Fills del món, us estem fent un favor: N’hi ha que no saben ballar amb la seva mare present i d’això se’n diu tenir un problema que va més enllà de la denominació “problema familiar”. Però no us equivoqueu, no tinc una opinió radicalitzada de tot plegat, entenc que a vegades la mama està de més.
Diuen que ens hem tret feina de sobre: Pobres ignorants. Diuen que ara volem deixar de servir i que ens serveixin: Pobres ignorants. Diuen que no serà el mateix: No, no ho serà.
No sé si el Xafarranxo serà un èxit absolut o un monumental desastre però sé que darrera hi ha gent disposada a deixar-se la pell per una Festa Major digna, de qualitat, participativa i més que divertida. Tampoc sé quina serà la meva opinió de tot plegat quan tot hagi passat però sé del cert que avui no puc emetre’n cap crítica. He escoltat adjectius que qualificaven la proposta d’injusta. Injust és emetre una crítica com aquesta sense saber què hi ha darrera del subjecte criticat.
Benvolgut lector, ets lliure de pensar i emetre una opinió a favor o en contra del Xafarranxo, però si us plau no et simplifiquis fent una crítica poc fonamentada. He invertit 565 paraules en fonamentar la meva crítica als crítics; són moltes però mai suficients. Però tot té un límit i jo haig de posar el punt i final. Vull acabar afirmant que les possibilitats d’èxit del Xafarranxo no són majors que les possibilitats de fracàs però la il•lusió en les primeres mereixen si més no la reflexió de tot crític.
Ara sí: punt i final.
Publicat a la revista Ronaçana nº248 Juny-Juliol
Entrades
