No he estat mal educat, no he insultat ningú, no he deixat de fer la feina ni he trencat cap plat, però la gent ja no em saluda. En un dels primers records que conservo passejo amb la meva mare pel poble. Li agafo la mà mentre observo l’entorn entusiasmat. L’entorn humà. En aquestes imatges hi apareixen diverses persones saludant-nos. Persones que, passejant, es creuen amb nosaltres i ens dediquen unes paraules afectives, uns mots de salutació. Bon dia. Hola. Passiu bé. Déu vos guard. El record s’acaba i em deixa un molt bon sabor de boca. Llavors Santa Eulàlia tenia uns 4.500 habitants.
És sabut que la gent de ciutat no es saluda. Necessiten un vincle més pròxim envers aquell amb qui es creuen per sentir la necessitat d’intercanviar uns mots. És quelcom comprensible: amb milers d’individus que volten al voltant teu, si els saludessis a tots, arribaries a casa amb afonia. Santa Eulàlia però, és un poble. Del record ençà el nombre d’habitants ha augmentat considerablement però us perjuro que les salutacions no s’han reduït en proporció. 2.000 nous santaeulaliencs no han pogut ser la causa de l’extinció del Bon Dia; encara no tenim por a l’afonia, hi ha altres factors darrera.
Tot plantejant-me aquestes ratlles he intentat buscar una explicació lògica en la meva edat. Sóc jove i això de saludar ja no mola. Entendria doncs que els joves –errats per definició- no ens saludéssim entre nosaltres però no és això el que em passa. La gent ja no em saluda, ni joves ni grans (excusarem els infants, que observant l’entorn entusiasmats ja tenen prou feina). Així doncs, la problemàtica en qüestió no és que no em saludin, sinó que no es saludi. Començo ara a ser menys egocèntric i conseqüentment més acurat: La gent ja no saluda.
Per què no saludem? Per què no podem intercanviar un bon dia amb algú que no coneixem? Això és cosa arcaica dels de tota la vida, que es coneixen entre ells i han de fer el paper, diran alguns: Van errats. Els Guerrero no som nascuts a Santa Eulàlia, els meus avis són andalusos, però fa una pila d’anys que som aquí. Tants que també som dels de tota la vida. Però tot i així, la gent ja no em saluda. Ni als Guerrero, ni als Roca, ni als Maspons. No ens enganyem, la costum s’està perdent arreu, entre els de sempre, els nous i els que vindran.
Tot plegat sembla causa de la pèrdua del sentiment de poble. Aquell sentiment que entre pixapins et fa dir orgullòs: Sóc de Santa Eulàlia de Ronçana. Aquell que et fa utilitzar el mot pixapins en comptes de barcelonins. Aquell que t’obliga a llevar-te a quarts de vuit l’últim dia festa per anar a cantar caramelles. Aquell que et fa portar l’himne de la festa major com a melodia al mòbil. Aquell que et fa llegir aquestes ratlles. Però no, tot fent la llista me n’adono de que en som un munt que no em perdut encara l’esmentat sentiment. Tot i així, tot i ser sentimentals, seguim sense saludar-nos.
Potser hem de buscar culpables més grans, culpables com la individualitat imperant en aquesta societat teòricament globalitzada que protagonitzem. El món està fatal, les persones han perdut comunicació directe, aquesta societat és una merda, és tan fàcil com inútil afirmar-ho. Més fàcil (i gens inútil) és intercanviar un Bon Dia quan et creues amb algú. Deixem-nos de societats i teories i anem per feina: la revolució dels bonsdies ha començat; uneix-te.
És sabut que la gent de ciutat no es saluda. Necessiten un vincle més pròxim envers aquell amb qui es creuen per sentir la necessitat d’intercanviar uns mots. És quelcom comprensible: amb milers d’individus que volten al voltant teu, si els saludessis a tots, arribaries a casa amb afonia. Santa Eulàlia però, és un poble. Del record ençà el nombre d’habitants ha augmentat considerablement però us perjuro que les salutacions no s’han reduït en proporció. 2.000 nous santaeulaliencs no han pogut ser la causa de l’extinció del Bon Dia; encara no tenim por a l’afonia, hi ha altres factors darrera.
Tot plantejant-me aquestes ratlles he intentat buscar una explicació lògica en la meva edat. Sóc jove i això de saludar ja no mola. Entendria doncs que els joves –errats per definició- no ens saludéssim entre nosaltres però no és això el que em passa. La gent ja no em saluda, ni joves ni grans (excusarem els infants, que observant l’entorn entusiasmats ja tenen prou feina). Així doncs, la problemàtica en qüestió no és que no em saludin, sinó que no es saludi. Començo ara a ser menys egocèntric i conseqüentment més acurat: La gent ja no saluda.
Per què no saludem? Per què no podem intercanviar un bon dia amb algú que no coneixem? Això és cosa arcaica dels de tota la vida, que es coneixen entre ells i han de fer el paper, diran alguns: Van errats. Els Guerrero no som nascuts a Santa Eulàlia, els meus avis són andalusos, però fa una pila d’anys que som aquí. Tants que també som dels de tota la vida. Però tot i així, la gent ja no em saluda. Ni als Guerrero, ni als Roca, ni als Maspons. No ens enganyem, la costum s’està perdent arreu, entre els de sempre, els nous i els que vindran.
Tot plegat sembla causa de la pèrdua del sentiment de poble. Aquell sentiment que entre pixapins et fa dir orgullòs: Sóc de Santa Eulàlia de Ronçana. Aquell que et fa utilitzar el mot pixapins en comptes de barcelonins. Aquell que t’obliga a llevar-te a quarts de vuit l’últim dia festa per anar a cantar caramelles. Aquell que et fa portar l’himne de la festa major com a melodia al mòbil. Aquell que et fa llegir aquestes ratlles. Però no, tot fent la llista me n’adono de que en som un munt que no em perdut encara l’esmentat sentiment. Tot i així, tot i ser sentimentals, seguim sense saludar-nos.
Potser hem de buscar culpables més grans, culpables com la individualitat imperant en aquesta societat teòricament globalitzada que protagonitzem. El món està fatal, les persones han perdut comunicació directe, aquesta societat és una merda, és tan fàcil com inútil afirmar-ho. Més fàcil (i gens inútil) és intercanviar un Bon Dia quan et creues amb algú. Deixem-nos de societats i teories i anem per feina: la revolució dels bonsdies ha començat; uneix-te.
Publicat a la revista Ronçana nº249 Agost-Octubre
Entrades
