-Disculpe. No soy viuda, estoy soltera con marido muerto.
26 de desembre del 2008
23 de desembre del 2008
18 de desembre del 2008
sentència 011
El que m'agrada em desagrada per inassolible i el que no m'agrada em desagrada per penós.
Miro The Office i acabo trist. La genialitat de la serie està a anys llum de les meves possibilitats. Em consolo dient-me que sóc jove, l'engany anti-depressiu per exel·lència.
Miro The Office i acabo trist. La genialitat de la serie està a anys llum de les meves possibilitats. Em consolo dient-me que sóc jove, l'engany anti-depressiu per exel·lència.
16 de desembre del 2008
guió 004
Sr. X (a chica): Te llamas Marta. Yo me llamo señor X.
Chico: Muy enigmático, si señor.
Sr. X (a chico): No se trata de ser enigmático. Se trata de no ser.
Silencio. La gramola sigue sonando.
Parte de un guión coescrito con Dani de la Orden. Algún dia.
Chico: Muy enigmático, si señor.
Sr. X (a chico): No se trata de ser enigmático. Se trata de no ser.
Silencio. La gramola sigue sonando.
Parte de un guión coescrito con Dani de la Orden. Algún dia.
15 de desembre del 2008
Joves, alcem-nos!
Contràriament al que pugui dir Joan Ruiz i Calonja (“Coses de vell” Ronçana nº242), ser víctima de les presumpcions imposades per l’edat no és gens avantatjós. La gent excusa la ganduleria del jovent tot al•legant –precisament- la seva joventut. Només els burros llencen pedres sobre el seu propi terrat, però prefereixo ser burro que jove. Fa uns anys formar part d’aquest col•lectiu no era motiu suficient per no moure’s, ans al contrari, havies d’estar actiu per a ser ben considerat. Però els joves d’avui podem passar-nos la tarda al bar, al facebook o anant de compres perquè som joves i és el que toca.
L’ésser humà és gandul per naturalesa, si té menjar, llit i sexe ja en té prou. A dia d’avui la majoria de joves tenen els tres pilars de la felicitat sense fer brot. I perquè? Perquè som joves. El jovent d’avui és intel•ligent, d’això no n’hi ha cap dubte. Però no confonguem les coses: no proposo una entrada massiva del jovent al món laboral, defenso que la joventut, usuaria dels tres pilars sense moure un dit, aprofiti aquest dit per moure el món. Que la societat no ens tracti com a joves sinó com a persones és el primer pas per a la nova valorització de la joventut. Que ser jove sigui sinònim de moviment i no només de menjar, llit i sexe gratuïts (que també, és clar). I tinguem’ho clar també nosatres: no ens toca només ser qui para la mà, també hem d’oferir quelcom al món. I el primer que hem d’oferir som nosaltres mateixos. Joves del món, alcem-nos i demostrem a aquesta gent incrèdula que funcionem com a futurs liders de la nostra societat. I als qui encara titubegen els diré que si volen ho facin en nom propi, que es mantinguin actius per distreure’s, per divertir-se, per aprendre, que també serà de profit. Els qui no vulguin caminar ni fer camí que deixin pas, que ja avancem.
Tot plegat és un peix que es mossega la cua: la desvaloració del jove provoca que aquest s’acomodi i el jove acomodat provoca la seva desvaloració. Llencem ja la canya i mengem-nos el peix amb patates.
[Interior. Cap de l’autor. Dia
Buf, m’ha quedat molt curt. Un text animant l’acció jove i el faig de quatre ratlles: bon referent, sí senyor. Quan imaginava el meu primer escrit al Ronçana no era així. Era llarg i grandiloqüent, feia moure les masses… Somia truites. Si no tinc ni públic. Com vull donar cap lliçó al jovent del meu poble si és precisament aquest qui m’activa a mi dia a dia, qui m’ha fet crèixer? I amb quin dret acuso els joves de ganduls des de la còmode cadira? Però no em referia a això... Exacte, no em referia a això en dir-los ganduls. Parlava de motivació envers la societat. Sí, exacte. Potser el jovent actiu es pren el text com un insult a la seva activitat. Hauria d’haver incidit en la gran tasca que, tot i el sedentarisme general, s’està realitzant. Que em diguin egocentrista, però aquest escrit n’és un exemple. Per anar bé hauria d’haver començat animant el jove a continuar amb la seva tasca… Això això, continuar. Merda! He oblidat dir a en Joan que, tot i que no ho sembli, vaig entendre el seu article. M’entendrà en llegir-me, doncs sap que utilitzo el seu nom per atreure el lector. Sempre enganxa començar amb el nom d’un immortal. Haig de recodar fer un article sobre la immortalitat que dóna l’Enciclopèdia… Sí, en Joan em perdonarà.]
L’ésser humà és gandul per naturalesa, si té menjar, llit i sexe ja en té prou. A dia d’avui la majoria de joves tenen els tres pilars de la felicitat sense fer brot. I perquè? Perquè som joves. El jovent d’avui és intel•ligent, d’això no n’hi ha cap dubte. Però no confonguem les coses: no proposo una entrada massiva del jovent al món laboral, defenso que la joventut, usuaria dels tres pilars sense moure un dit, aprofiti aquest dit per moure el món. Que la societat no ens tracti com a joves sinó com a persones és el primer pas per a la nova valorització de la joventut. Que ser jove sigui sinònim de moviment i no només de menjar, llit i sexe gratuïts (que també, és clar). I tinguem’ho clar també nosatres: no ens toca només ser qui para la mà, també hem d’oferir quelcom al món. I el primer que hem d’oferir som nosaltres mateixos. Joves del món, alcem-nos i demostrem a aquesta gent incrèdula que funcionem com a futurs liders de la nostra societat. I als qui encara titubegen els diré que si volen ho facin en nom propi, que es mantinguin actius per distreure’s, per divertir-se, per aprendre, que també serà de profit. Els qui no vulguin caminar ni fer camí que deixin pas, que ja avancem.
Tot plegat és un peix que es mossega la cua: la desvaloració del jove provoca que aquest s’acomodi i el jove acomodat provoca la seva desvaloració. Llencem ja la canya i mengem-nos el peix amb patates.
[Interior. Cap de l’autor. Dia
Buf, m’ha quedat molt curt. Un text animant l’acció jove i el faig de quatre ratlles: bon referent, sí senyor. Quan imaginava el meu primer escrit al Ronçana no era així. Era llarg i grandiloqüent, feia moure les masses… Somia truites. Si no tinc ni públic. Com vull donar cap lliçó al jovent del meu poble si és precisament aquest qui m’activa a mi dia a dia, qui m’ha fet crèixer? I amb quin dret acuso els joves de ganduls des de la còmode cadira? Però no em referia a això... Exacte, no em referia a això en dir-los ganduls. Parlava de motivació envers la societat. Sí, exacte. Potser el jovent actiu es pren el text com un insult a la seva activitat. Hauria d’haver incidit en la gran tasca que, tot i el sedentarisme general, s’està realitzant. Que em diguin egocentrista, però aquest escrit n’és un exemple. Per anar bé hauria d’haver començat animant el jove a continuar amb la seva tasca… Això això, continuar. Merda! He oblidat dir a en Joan que, tot i que no ho sembli, vaig entendre el seu article. M’entendrà en llegir-me, doncs sap que utilitzo el seu nom per atreure el lector. Sempre enganxa començar amb el nom d’un immortal. Haig de recodar fer un article sobre la immortalitat que dóna l’Enciclopèdia… Sí, en Joan em perdonarà.]
Publicat a la revista Ronçana nº245 Novembre-Desembre
8 de desembre del 2008
7 de desembre del 2008
23 de novembre del 2008
Sueños ficticios de gente real (o cómo escribir libremente excusándote en un supuesto surrealismo)
Volaba muy alto sobre una paloma blanca pero caímos dentro de un volcán y la tierra nos enguyó. Cuando volvimos a salir el mundo estaba en ruinas y mi paloma se murió de tanto llorar.
Barack Obama, presidente electo de los Estados Unidos.
Volaba muy alto y rápido hacia mi volcán, pero cuando llegué ya estaba cerrado y me ponia triste. Después lloraba.
José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno de España.
Barack Obama, presidente electo de los Estados Unidos.
Volaba muy alto y rápido hacia mi volcán, pero cuando llegué ya estaba cerrado y me ponia triste. Después lloraba.
José Luis Rodríguez Zapatero, presidente del Gobierno de España.
13 de novembre del 2008
5 de novembre del 2008
Civisme contra abstemis
Durant la nit de la castanyada la normativa sobre el civisme promulgada per l’Ajunament de Barcelona va ser aplicada, sens dubte, sense respectar la mateixa llei, la llei universal de la lògica. La nit del 31 dos agents de la policia muncipal van irrompre en una coneguda plaça del barri de Gràcia per tal d’evitar el consum d’alcohol en la via pública. Conseqüentment els agents multaren als joves que hi havia a la plaça; a tots ells. No és irracional que es multi als consumidors d’alcohol en la via pública, si més no, no ho és des de l’àmbit democràtic: nosaltres hem votat a unes persones que han decidit que això no es pugui fer. La irracionalitat apareix quan aquesta normativa municipal s’imparetix a tort i a dret. Jo, abstemi per motius morals, era en aquella plaça quan els agents van arribar i, “evidentment”, també vaig ser multat. Hauré de pagar doncs 30€ per ser civic. “Com demostra vostè que jo estava bebent?”, “És la meva paraula contra la seva”, contesta l’agent. Gran afirmació, però des de quan les normatives –lleis o decrets- es mantenen des de la subjectivitat? Tornem a la caça de bruixes: ets lletja per tant ets bruixa: a la foguera. Ets jove per tant veus alcohol: a la foguera.
Publicat al diari El Punt del Diumenge 4 de Novembre de 2007
29 d’octubre del 2008
14 d’octubre del 2008
1 de setembre del 2008
31 d’agost del 2008
sentència 006
I la mort s'agenolla, cedint-me la dalla.
"Amaga l'eina vella puta, que no ho veus que ets desgraciada?"
I ella es gira, ofesa, i murmura:
"Desgraciats els homes, que sucumbeixen a la puta, a la desgraciada, a l'eina i a la dalla."
27 d’agost del 2008
30 de juliol del 2008
Narració 001
…dong!
Els companys de pregaria es van estrènyer encara més les mans. El cercle que formaven es va encongir. La por els envaïa a tots. Les cames dels trenta-tres individus que formaven el cercle estaven garratibades. Els fronts suaven i les dents petaven esperant el cataclisme. Sabien perfectament que no els esperava res dolent, però no per això el temor s’esvaïa. Els havien dit que mantinguessin els ulls tancats per evitar un xoc estrany entre energies, i tothom va fer cas de l’advertència. Tothom menys un homenet calb d’ulleres negres. Tenia les cames rígides i la suor al front, però els ulls oberts com plats. Observava el cercle passivament mentre esperava la fi del món que li havien promès.
Els trenta-tres van esperar en silenci. Van passar uns minuts, potser hores. El mutisme s’instal·lava als timpans dels individus i començaven a sentir sons que mai havien conegut. Algú va estossegar. La quietud va continuar fins que una dona d’espatlla ample, cara prima i pits grans va violar-la:
-Estem ja al cel? –Va preguntar.
Ningú va contestar. Tots pensaven el mateix però no havien gosat obrir la boca. El silenci va tornar. La dona va obrir els ulls per intentar resoldre el seu dubte. En veure-la, l’home calb d’ulleres negres va tancar-los ràpidament per evitar ser descobert. Quan els va tornar a obrir va trobar-se dos ulls espietes dirigits directament a ell; era ella de nou. Van mirar-se.
-A mi no em sembla que estiguem al cel. –va dir ella, agosarada.
Ell, nerviós, va tornar a tancar els ulls. Era un home timid, sempre ho havia estat.
-Perdona Crucius, que em sembla que no ho hem aconseguit. –Va tornar a dir ella, ara dirigint-se al líder.
Tothom va començar a obrir els ulls. Aviat hi havia una trentena de mirades inspeccionant-se entre elles. Efectivament no eren al cel. Estaven al mateix lloc on eren abans dels quatre quarts i les dotze campanades.
Crucius i un parell de persones més seguien amb els ulls tancats.
-Imbècils! Tanqueu els ulls immediatament!-Va dir un d’ells cridant.
El cridaner era un home alt amb bigoti i celles prominents.
-Esteu desfent l’energia ! –va tornar a cridar.
La tercera persona que encara mantenia els ulls tancats era una vella de cabells blancs. Escoltava els seus companys mentre tímides llàgrimes se li escolaven rostre avall, vorejant arrugues i berrugues. Se sentia impotent. Segurament portava anys esperant aquest moment que no acabava d’arribar. Ja estaven a l’any 2000, tot s’hauria d’haver acabat i ella hauria d’estar en algun lloc semblant al cel. Però res de tot això havia passat: seguia allà, amb els ulls tancats.
Crucius respirava profundament. Tot i que tenia motius per fer-ho, no plorava. Va obrir els ulls i va comprovar com, efectivament, la rotllana s’havia desfet. Va fer dues passes i va quedar-se al centre de l’estança. En notar que el seu líder es movia, la vella de cabells blancs i l’home cridaner de celles prominents també van obrir els ulls. La resta d’individus van quedar-se immòbils: el líder volia dir alguna cosa.
-El segon mil·lenni ha arribat i amb ell la destrucció de la Terra és imminent. Aquesta nit hem fet la primera passa d’un camí que ens durà a l’alliberament dels nostres cossos, a la veritat absoluta, a la redempció dels nostres...
-Ni pas ni osties! –Va dir algú.
-No se suposava que avui ja arribàvem a la meta? –Va dir algú altre.- Tots aquests mesos només per fer el primer pas?
-Deixa parlar al líder si no vols que et trenqui la cara –Va dir el cridaner cridant-.
Va ser llavors quan Cruicius va començar a fer sons guturals estranys. Es movia violentament, com si estigués patint un atac epilèptic gustós i voluntari. Tothom va callar en sec. Crucius semblava posseït per una enigmàtica força externa. Els seus ulls van tornar-se blancs. El canvi de mil·lenni semblava estar fent efecte. La vella de cabells blancs va agenollar-se cap al líder. El cridaner va imitar-la i van començar a cantar una espècie de pregària. Una jove pèl-roja va ser la següent a agenollar-se i cantar. Després va fer-ho un home amb corbata lila seguit d’una dona amb sabates de tacó. Aviat hi havia un cercle de gent agenollada al voltant de Crucius. Cantaven amb els ulls tancats i les mans agafades els uns amb els altres. Però la dona dels pits grans i l’home calb d’ulleres negres no ho van fer. Tampoc van cedir un home amb barba espessa, un noi amb acne i una dona amb nas jueu.
La possessió de Crucius va seguir uns minuts mentre els seus seguidors l’adoraven entre cants. L’alliberació dels cossos i tota la pesca no havia arribat, però el líder havia convençut als seus súbdits dels seus poders.
Es va escoltar un tret. El cos de Crucius va desplomar-se a terra. De l’arma que subjectava el noi amb acne encara en sortia un fil de fum grisos. El terra va enrogir amb la sang que brollava del crani de Crucius. En notar-se els genolls molls, els qui formaven el cercle varen obrir els ulls de nou. Les mirades van córrer amunt i avall buscant una resposta. Les cares van tornar-se agressives, violentes. Algú havia arruïnat la seva salvació, i aquest algú havia de pagar-ho.
El noi amb acne, en veure’s en perill, va començar a somiquejar. Va arraulir-se a terra amb la cara xopa de llàgrimes. Aviat el cercle de persones que envoltava el líder amb gust amenaçava al noi amb violència. Algú va agafar la pistola que havia assassinat el líder i va disparar contra el noi. La bala va travessar-li el braç esquerre. El somiqueig va convertir-se en plor profund. L’home de la barba espessa va irrompre en el cercle per ajudar al noi i maleir l’actitud de la resta. Com a recompensa va endur-se un tret al cap. La següent bala va anar a parar al cap del noi amb acne. Els dos cossos van quedar-se allà, sagnants, immòbils.
La dona de pits grans va començar a cridar amb desesperació. L’home calb amb ulleres negres va llençar-se violentament sobre el cercle que envoltava els dos cossos sense vida. Va començar a donar cops de puny a l’aire i, a la fi, va escoltar-se un altre tret. Només els crits de la dona de pits grans trencaven el silenci.
De sobte va callar, va dirigir-se cap a la pistola i va dirigir l’objecte al seu front. Instants després la bala va travessar-li el crani.
La dona de nas jueu va veure-ho tot des d’un racó. Va pensar que potser Cruicius tenia raó, la fi del món s’estava produint.
Els companys de pregaria es van estrènyer encara més les mans. El cercle que formaven es va encongir. La por els envaïa a tots. Les cames dels trenta-tres individus que formaven el cercle estaven garratibades. Els fronts suaven i les dents petaven esperant el cataclisme. Sabien perfectament que no els esperava res dolent, però no per això el temor s’esvaïa. Els havien dit que mantinguessin els ulls tancats per evitar un xoc estrany entre energies, i tothom va fer cas de l’advertència. Tothom menys un homenet calb d’ulleres negres. Tenia les cames rígides i la suor al front, però els ulls oberts com plats. Observava el cercle passivament mentre esperava la fi del món que li havien promès.
Els trenta-tres van esperar en silenci. Van passar uns minuts, potser hores. El mutisme s’instal·lava als timpans dels individus i començaven a sentir sons que mai havien conegut. Algú va estossegar. La quietud va continuar fins que una dona d’espatlla ample, cara prima i pits grans va violar-la:
-Estem ja al cel? –Va preguntar.
Ningú va contestar. Tots pensaven el mateix però no havien gosat obrir la boca. El silenci va tornar. La dona va obrir els ulls per intentar resoldre el seu dubte. En veure-la, l’home calb d’ulleres negres va tancar-los ràpidament per evitar ser descobert. Quan els va tornar a obrir va trobar-se dos ulls espietes dirigits directament a ell; era ella de nou. Van mirar-se.
-A mi no em sembla que estiguem al cel. –va dir ella, agosarada.
Ell, nerviós, va tornar a tancar els ulls. Era un home timid, sempre ho havia estat.
-Perdona Crucius, que em sembla que no ho hem aconseguit. –Va tornar a dir ella, ara dirigint-se al líder.
Tothom va començar a obrir els ulls. Aviat hi havia una trentena de mirades inspeccionant-se entre elles. Efectivament no eren al cel. Estaven al mateix lloc on eren abans dels quatre quarts i les dotze campanades.
Crucius i un parell de persones més seguien amb els ulls tancats.
-Imbècils! Tanqueu els ulls immediatament!-Va dir un d’ells cridant.
El cridaner era un home alt amb bigoti i celles prominents.
-Esteu desfent l’energia ! –va tornar a cridar.
La tercera persona que encara mantenia els ulls tancats era una vella de cabells blancs. Escoltava els seus companys mentre tímides llàgrimes se li escolaven rostre avall, vorejant arrugues i berrugues. Se sentia impotent. Segurament portava anys esperant aquest moment que no acabava d’arribar. Ja estaven a l’any 2000, tot s’hauria d’haver acabat i ella hauria d’estar en algun lloc semblant al cel. Però res de tot això havia passat: seguia allà, amb els ulls tancats.
Crucius respirava profundament. Tot i que tenia motius per fer-ho, no plorava. Va obrir els ulls i va comprovar com, efectivament, la rotllana s’havia desfet. Va fer dues passes i va quedar-se al centre de l’estança. En notar que el seu líder es movia, la vella de cabells blancs i l’home cridaner de celles prominents també van obrir els ulls. La resta d’individus van quedar-se immòbils: el líder volia dir alguna cosa.
-El segon mil·lenni ha arribat i amb ell la destrucció de la Terra és imminent. Aquesta nit hem fet la primera passa d’un camí que ens durà a l’alliberament dels nostres cossos, a la veritat absoluta, a la redempció dels nostres...
-Ni pas ni osties! –Va dir algú.
-No se suposava que avui ja arribàvem a la meta? –Va dir algú altre.- Tots aquests mesos només per fer el primer pas?
-Deixa parlar al líder si no vols que et trenqui la cara –Va dir el cridaner cridant-.
Va ser llavors quan Cruicius va començar a fer sons guturals estranys. Es movia violentament, com si estigués patint un atac epilèptic gustós i voluntari. Tothom va callar en sec. Crucius semblava posseït per una enigmàtica força externa. Els seus ulls van tornar-se blancs. El canvi de mil·lenni semblava estar fent efecte. La vella de cabells blancs va agenollar-se cap al líder. El cridaner va imitar-la i van començar a cantar una espècie de pregària. Una jove pèl-roja va ser la següent a agenollar-se i cantar. Després va fer-ho un home amb corbata lila seguit d’una dona amb sabates de tacó. Aviat hi havia un cercle de gent agenollada al voltant de Crucius. Cantaven amb els ulls tancats i les mans agafades els uns amb els altres. Però la dona dels pits grans i l’home calb d’ulleres negres no ho van fer. Tampoc van cedir un home amb barba espessa, un noi amb acne i una dona amb nas jueu.
La possessió de Crucius va seguir uns minuts mentre els seus seguidors l’adoraven entre cants. L’alliberació dels cossos i tota la pesca no havia arribat, però el líder havia convençut als seus súbdits dels seus poders.
Es va escoltar un tret. El cos de Crucius va desplomar-se a terra. De l’arma que subjectava el noi amb acne encara en sortia un fil de fum grisos. El terra va enrogir amb la sang que brollava del crani de Crucius. En notar-se els genolls molls, els qui formaven el cercle varen obrir els ulls de nou. Les mirades van córrer amunt i avall buscant una resposta. Les cares van tornar-se agressives, violentes. Algú havia arruïnat la seva salvació, i aquest algú havia de pagar-ho.
El noi amb acne, en veure’s en perill, va començar a somiquejar. Va arraulir-se a terra amb la cara xopa de llàgrimes. Aviat el cercle de persones que envoltava el líder amb gust amenaçava al noi amb violència. Algú va agafar la pistola que havia assassinat el líder i va disparar contra el noi. La bala va travessar-li el braç esquerre. El somiqueig va convertir-se en plor profund. L’home de la barba espessa va irrompre en el cercle per ajudar al noi i maleir l’actitud de la resta. Com a recompensa va endur-se un tret al cap. La següent bala va anar a parar al cap del noi amb acne. Els dos cossos van quedar-se allà, sagnants, immòbils.
La dona de pits grans va començar a cridar amb desesperació. L’home calb amb ulleres negres va llençar-se violentament sobre el cercle que envoltava els dos cossos sense vida. Va començar a donar cops de puny a l’aire i, a la fi, va escoltar-se un altre tret. Només els crits de la dona de pits grans trencaven el silenci.
De sobte va callar, va dirigir-se cap a la pistola i va dirigir l’objecte al seu front. Instants després la bala va travessar-li el crani.
La dona de nas jueu va veure-ho tot des d’un racó. Va pensar que potser Cruicius tenia raó, la fi del món s’estava produint.
18 de juliol del 2008
sentència 004 RAONERIES
Ésser sensibles del món, anuncio des d'aquí l'arribada de Raoneries, el primer llibret escrit i editat per la meva persona. 28 mini-pàgines que porten al lector a reflexionar sobre coses. Sí, coses en genereal.El podeu aconseguir a la llibreria La Gralla de Granollers per 4€ (C/ Sant Jaume 50) o (en el cas de que no fóssiu de la comarca) fent-me l'encàrrec a elventbufa@gmail.com per tal de que us l'enviï contra-reembolso.
Compreu! compreu! que el temps s'esgota!
12 de juliol del 2008
guió 003
Borratxo: Has estat tu! Tu l’has matat iaio del dimoni! Quien primero lo huele encima lo tiene!
Prostituta: T’estàs excusant!
Avi: Però qué diuen! Per l’amor de Déu, que algú el fagi callar.
Millonetis: (Sarcàstica) Potser pots fer-lo callar tu sol, no? Ja tens experiència.
Avi: (Ofès) Miri jove, a mi no em dirireixi així la paraula si no vol que…
Millonetis: Que qué? Que em mati? Jo de vosté vigilaria senyor Bondat…
Avi: M’està amenaçant?
Millonetis: L’estic advertint.
Prostituta: (Al borratxo) Sí, l’està amenaçant.
Fragment de L'Herència (i altres malalties), obra de teatre infantil en tres actes.
Prostituta: T’estàs excusant!
Avi: Però qué diuen! Per l’amor de Déu, que algú el fagi callar.
Millonetis: (Sarcàstica) Potser pots fer-lo callar tu sol, no? Ja tens experiència.
Avi: (Ofès) Miri jove, a mi no em dirireixi així la paraula si no vol que…
Millonetis: Que qué? Que em mati? Jo de vosté vigilaria senyor Bondat…
Avi: M’està amenaçant?
Millonetis: L’estic advertint.
Prostituta: (Al borratxo) Sí, l’està amenaçant.
Fragment de L'Herència (i altres malalties), obra de teatre infantil en tres actes.
2 de juliol del 2008
30 de juny del 2008
guió 002
1.ext.carrers de barcelona.dia.
Veiem un còdol de riu a diferents llocs de Barcelona.
narrador (off)
Veiem un còdol de riu a diferents llocs de Barcelona.
narrador (off)
Dintre de molts anys, no se sap ben bé com, un còdol de riu anirà a parar al bell mig de Barcelona.
Es sentirà sol.
L’asfalt l’engolirà, però ell no es deixarà intimidar.
“Què hi fa un còdol a la gran ciutat?” es preguntarà tothom.
Serà arrossegat i mogut d’un lloc a l’altre.
Trepitjat per milers de persones que, amb les seves bones sabates, ni se n’adonaran. “Un tros trencat de vorera” pensaran aquells que sí que notin la seva presència. I aniran equivocats.
Finalment un dia algú el veurà, veurà una pedreta arrodonida, l’agafarà.
Fos a negre.
narrador (off)
Dintre de molts anys, quan no hi hagi rius que arrodoneixin les pedres els còdols seràn joies.
2.int. aparador joieria. dia.
Veiem el còdol en una capseta acoxinada de joieria.
narrador (off)
Acabarà sent un heroi, la nostra pedra arrodonida.
Fos a negre.
Es sentirà sol.
L’asfalt l’engolirà, però ell no es deixarà intimidar.
“Què hi fa un còdol a la gran ciutat?” es preguntarà tothom.
Serà arrossegat i mogut d’un lloc a l’altre.
Trepitjat per milers de persones que, amb les seves bones sabates, ni se n’adonaran. “Un tros trencat de vorera” pensaran aquells que sí que notin la seva presència. I aniran equivocats.
Finalment un dia algú el veurà, veurà una pedreta arrodonida, l’agafarà.
Fos a negre.
narrador (off)
Dintre de molts anys, quan no hi hagi rius que arrodoneixin les pedres els còdols seràn joies.
2.int. aparador joieria. dia.
Veiem el còdol en una capseta acoxinada de joieria.
narrador (off)
Acabarà sent un heroi, la nostra pedra arrodonida.
Fos a negre.
24 de juny del 2008
sentència 003
La frontera entre literatura i simple text és tan dúctil que tot escriptor pot considerar-se un immigrant.
21 de juny del 2008
20 de juny del 2008
guió 001
1.int/ext. Dia/nit. lloc indeterminat.
Els personatges pensen en veu alta mirant a càmera.
noi
Em foten aquí, davant d’una càmera i no tenen ni els sants collons de dir-me el perquè.
noia
Potser volen veure com reaccionem davant d’una determinada situació.
noi
Un estímul… Una percepció…
noia
Un estímul… Una percepció…
noi
De reüll, mira els pits de la noia.
Les peres d’aquesta tia, això sí que és un estímul.
noia
Torna a posar els teus ulls en mi una milèssima de segon i et giro la cara.
El noi torna a desviar la mirada cap als pits de la noia. Pausa. La noia el mira. Pausa. Li’n dóna una bufetada. El noi i la noia miren a càmera de nou. Apareix un tercer personatge ben vestit que es coloca enmig d’ambdós:
moralitat
Mirant també a càmera.
No es coneixien fins que es van conèixer. Ell va veure dos pits i es va veure tocant-los. Ella va veure com ell es veia tocant els seus dos pits i es va veure segura de poder evitar aquesta visió. Així funciona: com ens veiem i com ens veuen.
Els personatges pensen en veu alta mirant a càmera.
noi
Em foten aquí, davant d’una càmera i no tenen ni els sants collons de dir-me el perquè.
noia
Potser volen veure com reaccionem davant d’una determinada situació.
noi
Un estímul… Una percepció…
noia
Un estímul… Una percepció…
noi
De reüll, mira els pits de la noia.
Les peres d’aquesta tia, això sí que és un estímul.
noia
Torna a posar els teus ulls en mi una milèssima de segon i et giro la cara.
El noi torna a desviar la mirada cap als pits de la noia. Pausa. La noia el mira. Pausa. Li’n dóna una bufetada. El noi i la noia miren a càmera de nou. Apareix un tercer personatge ben vestit que es coloca enmig d’ambdós:
moralitat
Mirant també a càmera.
No es coneixien fins que es van conèixer. Ell va veure dos pits i es va veure tocant-los. Ella va veure com ell es veia tocant els seus dos pits i es va veure segura de poder evitar aquesta visió. Així funciona: com ens veiem i com ens veuen.
19 de juny del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
