…dong!
Els companys de pregaria es van estrènyer encara més les mans. El cercle que formaven es va encongir. La por els envaïa a tots. Les cames dels trenta-tres individus que formaven el cercle estaven garratibades. Els fronts suaven i les dents petaven esperant el cataclisme. Sabien perfectament que no els esperava res dolent, però no per això el temor s’esvaïa. Els havien dit que mantinguessin els ulls tancats per evitar un xoc estrany entre energies, i tothom va fer cas de l’advertència. Tothom menys un homenet calb d’ulleres negres. Tenia les cames rígides i la suor al front, però els ulls oberts com plats. Observava el cercle passivament mentre esperava la fi del món que li havien promès.
Els trenta-tres van esperar en silenci. Van passar uns minuts, potser hores. El mutisme s’instal·lava als timpans dels individus i començaven a sentir sons que mai havien conegut. Algú va estossegar. La quietud va continuar fins que una dona d’espatlla ample, cara prima i pits grans va violar-la:
-Estem ja al cel? –Va preguntar.
Ningú va contestar. Tots pensaven el mateix però no havien gosat obrir la boca. El silenci va tornar. La dona va obrir els ulls per intentar resoldre el seu dubte. En veure-la, l’home calb d’ulleres negres va tancar-los ràpidament per evitar ser descobert. Quan els va tornar a obrir va trobar-se dos ulls espietes dirigits directament a ell; era ella de nou. Van mirar-se.
-A mi no em sembla que estiguem al cel. –va dir ella, agosarada.
Ell, nerviós, va tornar a tancar els ulls. Era un home timid, sempre ho havia estat.
-Perdona Crucius, que em sembla que no ho hem aconseguit. –Va tornar a dir ella, ara dirigint-se al líder.
Tothom va començar a obrir els ulls. Aviat hi havia una trentena de mirades inspeccionant-se entre elles. Efectivament no eren al cel. Estaven al mateix lloc on eren abans dels quatre quarts i les dotze campanades.
Crucius i un parell de persones més seguien amb els ulls tancats.
-Imbècils! Tanqueu els ulls immediatament!-Va dir un d’ells cridant.
El cridaner era un home alt amb bigoti i celles prominents.
-Esteu desfent l’energia ! –va tornar a cridar.
La tercera persona que encara mantenia els ulls tancats era una vella de cabells blancs. Escoltava els seus companys mentre tímides llàgrimes se li escolaven rostre avall, vorejant arrugues i berrugues. Se sentia impotent. Segurament portava anys esperant aquest moment que no acabava d’arribar. Ja estaven a l’any 2000, tot s’hauria d’haver acabat i ella hauria d’estar en algun lloc semblant al cel. Però res de tot això havia passat: seguia allà, amb els ulls tancats.
Crucius respirava profundament. Tot i que tenia motius per fer-ho, no plorava. Va obrir els ulls i va comprovar com, efectivament, la rotllana s’havia desfet. Va fer dues passes i va quedar-se al centre de l’estança. En notar que el seu líder es movia, la vella de cabells blancs i l’home cridaner de celles prominents també van obrir els ulls. La resta d’individus van quedar-se immòbils: el líder volia dir alguna cosa.
-El segon mil·lenni ha arribat i amb ell la destrucció de la Terra és imminent. Aquesta nit hem fet la primera passa d’un camí que ens durà a l’alliberament dels nostres cossos, a la veritat absoluta, a la redempció dels nostres...
-Ni pas ni osties! –Va dir algú.
-No se suposava que avui ja arribàvem a la meta? –Va dir algú altre.- Tots aquests mesos només per fer el primer pas?
-Deixa parlar al líder si no vols que et trenqui la cara –Va dir el cridaner cridant-.
Va ser llavors quan Cruicius va començar a fer sons guturals estranys. Es movia violentament, com si estigués patint un atac epilèptic gustós i voluntari. Tothom va callar en sec. Crucius semblava posseït per una enigmàtica força externa. Els seus ulls van tornar-se blancs. El canvi de mil·lenni semblava estar fent efecte. La vella de cabells blancs va agenollar-se cap al líder. El cridaner va imitar-la i van començar a cantar una espècie de pregària. Una jove pèl-roja va ser la següent a agenollar-se i cantar. Després va fer-ho un home amb corbata lila seguit d’una dona amb sabates de tacó. Aviat hi havia un cercle de gent agenollada al voltant de Crucius. Cantaven amb els ulls tancats i les mans agafades els uns amb els altres. Però la dona dels pits grans i l’home calb d’ulleres negres no ho van fer. Tampoc van cedir un home amb barba espessa, un noi amb acne i una dona amb nas jueu.
La possessió de Crucius va seguir uns minuts mentre els seus seguidors l’adoraven entre cants. L’alliberació dels cossos i tota la pesca no havia arribat, però el líder havia convençut als seus súbdits dels seus poders.
Es va escoltar un tret. El cos de Crucius va desplomar-se a terra. De l’arma que subjectava el noi amb acne encara en sortia un fil de fum grisos. El terra va enrogir amb la sang que brollava del crani de Crucius. En notar-se els genolls molls, els qui formaven el cercle varen obrir els ulls de nou. Les mirades van córrer amunt i avall buscant una resposta. Les cares van tornar-se agressives, violentes. Algú havia arruïnat la seva salvació, i aquest algú havia de pagar-ho.
El noi amb acne, en veure’s en perill, va començar a somiquejar. Va arraulir-se a terra amb la cara xopa de llàgrimes. Aviat el cercle de persones que envoltava el líder amb gust amenaçava al noi amb violència. Algú va agafar la pistola que havia assassinat el líder i va disparar contra el noi. La bala va travessar-li el braç esquerre. El somiqueig va convertir-se en plor profund. L’home de la barba espessa va irrompre en el cercle per ajudar al noi i maleir l’actitud de la resta. Com a recompensa va endur-se un tret al cap. La següent bala va anar a parar al cap del noi amb acne. Els dos cossos van quedar-se allà, sagnants, immòbils.
La dona de pits grans va començar a cridar amb desesperació. L’home calb amb ulleres negres va llençar-se violentament sobre el cercle que envoltava els dos cossos sense vida. Va començar a donar cops de puny a l’aire i, a la fi, va escoltar-se un altre tret. Només els crits de la dona de pits grans trencaven el silenci.
De sobte va callar, va dirigir-se cap a la pistola i va dirigir l’objecte al seu front. Instants després la bala va travessar-li el crani.
La dona de nas jueu va veure-ho tot des d’un racó. Va pensar que potser Cruicius tenia raó, la fi del món s’estava produint.
Els companys de pregaria es van estrènyer encara més les mans. El cercle que formaven es va encongir. La por els envaïa a tots. Les cames dels trenta-tres individus que formaven el cercle estaven garratibades. Els fronts suaven i les dents petaven esperant el cataclisme. Sabien perfectament que no els esperava res dolent, però no per això el temor s’esvaïa. Els havien dit que mantinguessin els ulls tancats per evitar un xoc estrany entre energies, i tothom va fer cas de l’advertència. Tothom menys un homenet calb d’ulleres negres. Tenia les cames rígides i la suor al front, però els ulls oberts com plats. Observava el cercle passivament mentre esperava la fi del món que li havien promès.
Els trenta-tres van esperar en silenci. Van passar uns minuts, potser hores. El mutisme s’instal·lava als timpans dels individus i començaven a sentir sons que mai havien conegut. Algú va estossegar. La quietud va continuar fins que una dona d’espatlla ample, cara prima i pits grans va violar-la:
-Estem ja al cel? –Va preguntar.
Ningú va contestar. Tots pensaven el mateix però no havien gosat obrir la boca. El silenci va tornar. La dona va obrir els ulls per intentar resoldre el seu dubte. En veure-la, l’home calb d’ulleres negres va tancar-los ràpidament per evitar ser descobert. Quan els va tornar a obrir va trobar-se dos ulls espietes dirigits directament a ell; era ella de nou. Van mirar-se.
-A mi no em sembla que estiguem al cel. –va dir ella, agosarada.
Ell, nerviós, va tornar a tancar els ulls. Era un home timid, sempre ho havia estat.
-Perdona Crucius, que em sembla que no ho hem aconseguit. –Va tornar a dir ella, ara dirigint-se al líder.
Tothom va començar a obrir els ulls. Aviat hi havia una trentena de mirades inspeccionant-se entre elles. Efectivament no eren al cel. Estaven al mateix lloc on eren abans dels quatre quarts i les dotze campanades.
Crucius i un parell de persones més seguien amb els ulls tancats.
-Imbècils! Tanqueu els ulls immediatament!-Va dir un d’ells cridant.
El cridaner era un home alt amb bigoti i celles prominents.
-Esteu desfent l’energia ! –va tornar a cridar.
La tercera persona que encara mantenia els ulls tancats era una vella de cabells blancs. Escoltava els seus companys mentre tímides llàgrimes se li escolaven rostre avall, vorejant arrugues i berrugues. Se sentia impotent. Segurament portava anys esperant aquest moment que no acabava d’arribar. Ja estaven a l’any 2000, tot s’hauria d’haver acabat i ella hauria d’estar en algun lloc semblant al cel. Però res de tot això havia passat: seguia allà, amb els ulls tancats.
Crucius respirava profundament. Tot i que tenia motius per fer-ho, no plorava. Va obrir els ulls i va comprovar com, efectivament, la rotllana s’havia desfet. Va fer dues passes i va quedar-se al centre de l’estança. En notar que el seu líder es movia, la vella de cabells blancs i l’home cridaner de celles prominents també van obrir els ulls. La resta d’individus van quedar-se immòbils: el líder volia dir alguna cosa.
-El segon mil·lenni ha arribat i amb ell la destrucció de la Terra és imminent. Aquesta nit hem fet la primera passa d’un camí que ens durà a l’alliberament dels nostres cossos, a la veritat absoluta, a la redempció dels nostres...
-Ni pas ni osties! –Va dir algú.
-No se suposava que avui ja arribàvem a la meta? –Va dir algú altre.- Tots aquests mesos només per fer el primer pas?
-Deixa parlar al líder si no vols que et trenqui la cara –Va dir el cridaner cridant-.
Va ser llavors quan Cruicius va començar a fer sons guturals estranys. Es movia violentament, com si estigués patint un atac epilèptic gustós i voluntari. Tothom va callar en sec. Crucius semblava posseït per una enigmàtica força externa. Els seus ulls van tornar-se blancs. El canvi de mil·lenni semblava estar fent efecte. La vella de cabells blancs va agenollar-se cap al líder. El cridaner va imitar-la i van començar a cantar una espècie de pregària. Una jove pèl-roja va ser la següent a agenollar-se i cantar. Després va fer-ho un home amb corbata lila seguit d’una dona amb sabates de tacó. Aviat hi havia un cercle de gent agenollada al voltant de Crucius. Cantaven amb els ulls tancats i les mans agafades els uns amb els altres. Però la dona dels pits grans i l’home calb d’ulleres negres no ho van fer. Tampoc van cedir un home amb barba espessa, un noi amb acne i una dona amb nas jueu.
La possessió de Crucius va seguir uns minuts mentre els seus seguidors l’adoraven entre cants. L’alliberació dels cossos i tota la pesca no havia arribat, però el líder havia convençut als seus súbdits dels seus poders.
Es va escoltar un tret. El cos de Crucius va desplomar-se a terra. De l’arma que subjectava el noi amb acne encara en sortia un fil de fum grisos. El terra va enrogir amb la sang que brollava del crani de Crucius. En notar-se els genolls molls, els qui formaven el cercle varen obrir els ulls de nou. Les mirades van córrer amunt i avall buscant una resposta. Les cares van tornar-se agressives, violentes. Algú havia arruïnat la seva salvació, i aquest algú havia de pagar-ho.
El noi amb acne, en veure’s en perill, va començar a somiquejar. Va arraulir-se a terra amb la cara xopa de llàgrimes. Aviat el cercle de persones que envoltava el líder amb gust amenaçava al noi amb violència. Algú va agafar la pistola que havia assassinat el líder i va disparar contra el noi. La bala va travessar-li el braç esquerre. El somiqueig va convertir-se en plor profund. L’home de la barba espessa va irrompre en el cercle per ajudar al noi i maleir l’actitud de la resta. Com a recompensa va endur-se un tret al cap. La següent bala va anar a parar al cap del noi amb acne. Els dos cossos van quedar-se allà, sagnants, immòbils.
La dona de pits grans va començar a cridar amb desesperació. L’home calb amb ulleres negres va llençar-se violentament sobre el cercle que envoltava els dos cossos sense vida. Va començar a donar cops de puny a l’aire i, a la fi, va escoltar-se un altre tret. Només els crits de la dona de pits grans trencaven el silenci.
De sobte va callar, va dirigir-se cap a la pistola i va dirigir l’objecte al seu front. Instants després la bala va travessar-li el crani.
La dona de nas jueu va veure-ho tot des d’un racó. Va pensar que potser Cruicius tenia raó, la fi del món s’estava produint.
Entrades
