15 de desembre del 2008

Joves, alcem-nos!

Contràriament al que pugui dir Joan Ruiz i Calonja (“Coses de vell” Ronçana nº242), ser víctima de les presumpcions imposades per l’edat no és gens avantatjós. La gent excusa la ganduleria del jovent tot al•legant –precisament- la seva joventut. Només els burros llencen pedres sobre el seu propi terrat, però prefereixo ser burro que jove. Fa uns anys formar part d’aquest col•lectiu no era motiu suficient per no moure’s, ans al contrari, havies d’estar actiu per a ser ben considerat. Però els joves d’avui podem passar-nos la tarda al bar, al facebook o anant de compres perquè som joves i és el que toca.
L’ésser humà és gandul per naturalesa, si té menjar, llit i sexe ja en té prou. A dia d’avui la majoria de joves tenen els tres pilars de la felicitat sense fer brot. I perquè? Perquè som joves. El jovent d’avui és intel•ligent, d’això no n’hi ha cap dubte. Però no confonguem les coses: no proposo una entrada massiva del jovent al món laboral, defenso que la joventut, usuaria dels tres pilars sense moure un dit, aprofiti aquest dit per moure el món. Que la societat no ens tracti com a joves sinó com a persones és el primer pas per a la nova valorització de la joventut. Que ser jove sigui sinònim de moviment i no només de menjar, llit i sexe gratuïts (que també, és clar). I tinguem’ho clar també nosatres: no ens toca només ser qui para la mà, també hem d’oferir quelcom al món. I el primer que hem d’oferir som nosaltres mateixos. Joves del món, alcem-nos i demostrem a aquesta gent incrèdula que funcionem com a futurs liders de la nostra societat. I als qui encara titubegen els diré que si volen ho facin en nom propi, que es mantinguin actius per distreure’s, per divertir-se, per aprendre, que també serà de profit. Els qui no vulguin caminar ni fer camí que deixin pas, que ja avancem.
Tot plegat és un peix que es mossega la cua: la desvaloració del jove provoca que aquest s’acomodi i el jove acomodat provoca la seva desvaloració. Llencem ja la canya i mengem-nos el peix amb patates.

[Interior. Cap de l’autor. Dia
Buf, m’ha quedat molt curt. Un text animant l’acció jove i el faig de quatre ratlles: bon referent, sí senyor. Quan imaginava el meu primer escrit al Ronçana no era així. Era llarg i grandiloqüent, feia moure les masses… Somia truites. Si no tinc ni públic. Com vull donar cap lliçó al jovent del meu poble si és precisament aquest qui m’activa a mi dia a dia, qui m’ha fet crèixer? I amb quin dret acuso els joves de ganduls des de la còmode cadira? Però no em referia a això... Exacte, no em referia a això en dir-los ganduls. Parlava de motivació envers la societat. Sí, exacte. Potser el jovent actiu es pren el text com un insult a la seva activitat. Hauria d’haver incidit en la gran tasca que, tot i el sedentarisme general, s’està realitzant. Que em diguin egocentrista, però aquest escrit n’és un exemple. Per anar bé hauria d’haver començat animant el jove a continuar amb la seva tasca… Això això, continuar. Merda! He oblidat dir a en Joan que, tot i que no ho sembli, vaig entendre el seu article. M’entendrà en llegir-me, doncs sap que utilitzo el seu nom per atreure el lector. Sempre enganxa començar amb el nom d’un immortal. Haig de recodar fer un article sobre la immortalitat que dóna l’Enciclopèdia… Sí, en Joan em perdonarà.]
Publicat a la revista Ronçana nº245 Novembre-Desembre