Canal SET, a la TDT

És sabut que l’home, l’ésser humà, pateix crisis existencials freqüents. Sembla que el fet de ser racionals té les seves conseqüències, i una d’elles és una pregunta: “qui sóc?”. Digueu-me agosarat però estic aquí per cel•lebrar que a dia d’avui segueixo tenint eines que m’dentifiquen, que m’ajuden a saber qui sóc. Entre elles està la meva família, els meus amics, la meva educació, la meva llengua… i canal set. Encenc la tele i em trobo en Josep. No em trobó a un desconegut i formal individu amb nom i cognom, mirada sèria i professionalitat, em trobo en Josep, de Can Farrarons. També em trobo amb la Muntsa, la Montse, el Pere, l’Èrika, el Ricard etc etc… Me’ls trobo a tots i, just quan encenc la tele, tots plegats em diuen: “Ets de Santa Eulàlia, ets de poble i aquesta és la teva tele”. Però el seu discurs no acaba aquí, i mira que ja en tindriem prou. A més a més, com a regal, tots ells t’expliquen què passa i cap on va el teu poble. Podem demanar més? Ep! Preò no cal que ho demanis! Perquè n’hi ha més: un dia qualsevol t’assabentes que aquell SETInforma, que aquell Mirades, que aquell A Fons que t’identifica i t’ajudava a saber qui ets, aquella televisió que t’ubica al món, a més a més, té darrera un equip que inverteix les seves hores en un projecte en el que creu. I és que l’ésser humà, a banda de patir crisis existencials, també creu en projectes i és quan ho fa, que mou el món. I no exagero, de debò.

En el món global on vivim la informació va de banda a banda, circula com el vent en tramuntana. De tant en tant et ve una flaire de podrit que t’espanta, que et pregunta si tu també estàs en aquell estat de putrefacció. Però també hi ha dies que aquesta flaire ve perfumada d’agradables i entranyables noticies. Sigui com sigui estem d’acord en que els mitjans de comunicació tenen la virtut d’ubicar-nos en aquest món podrit i perfumat alhora. De fet, la informació viatja tan ràpid que sovint sabem com estan les coses per Corea, per Birmània o per Istambul però no sabem què passa a casa. I quan dic a casa dic aquí, a Santa Eulàlia. I el fet irrefutable és que quan coneixes on vius, quan coneixescom és la casa, només llavors, es converteix en la teva llar.

Però no, no m’oblido del que em porta aquí: Avui, en directe, ens hem reunit per presentar i inaugurar la digitalitat de Canal SET. I és que senyores i senyors, ja estem a la TDT; o el que és el mateix, la televisió digital terrestre dels pebots, amb perdó. Ha donat guerra de les bones. De fet, a la tele ens hem militaritzat: hem comprat cascs per calmar els maldecaps, botes per suportar les iagues de la Generalitat i fusells que disparen entusiasme per defensar-nos de pessismistes i contraris.
I sembla que hem vençut o això ens diu el fet de que estiguem aquí reunits. Felicitem-nos doncs per ser aquí i no al cementiri de les teles! Sentim eufòria davant la pervivència del que és nostre i de tots, davant d’una televisió local viva i dinàmica, davant quelcom que ens identifica com a poble i per molts anys! Res de felicitat, eufòria per favor!

I ara, com a bons santaeulaliencs que som, us vull demanar un favor: quan acabi de parlar –i això serà immediat- no m’aplaudiu a mi sinó a tots els que saben que canal set és l’única televisió que no es mira ni es veu, se sent.

Discurs de clausura de l'acte d'inauguració de Canal SET a la TDT cel·lebrat al Centre Cívic La Fàbrica el 25/09/09