24 de desembre del 2009
23 de desembre del 2009
22 de desembre del 2009
15 d’octubre del 2009
La gent ja no em saluda
No he estat mal educat, no he insultat ningú, no he deixat de fer la feina ni he trencat cap plat, però la gent ja no em saluda. En un dels primers records que conservo passejo amb la meva mare pel poble. Li agafo la mà mentre observo l’entorn entusiasmat. L’entorn humà. En aquestes imatges hi apareixen diverses persones saludant-nos. Persones que, passejant, es creuen amb nosaltres i ens dediquen unes paraules afectives, uns mots de salutació. Bon dia. Hola. Passiu bé. Déu vos guard. El record s’acaba i em deixa un molt bon sabor de boca. Llavors Santa Eulàlia tenia uns 4.500 habitants.
És sabut que la gent de ciutat no es saluda. Necessiten un vincle més pròxim envers aquell amb qui es creuen per sentir la necessitat d’intercanviar uns mots. És quelcom comprensible: amb milers d’individus que volten al voltant teu, si els saludessis a tots, arribaries a casa amb afonia. Santa Eulàlia però, és un poble. Del record ençà el nombre d’habitants ha augmentat considerablement però us perjuro que les salutacions no s’han reduït en proporció. 2.000 nous santaeulaliencs no han pogut ser la causa de l’extinció del Bon Dia; encara no tenim por a l’afonia, hi ha altres factors darrera.
Tot plantejant-me aquestes ratlles he intentat buscar una explicació lògica en la meva edat. Sóc jove i això de saludar ja no mola. Entendria doncs que els joves –errats per definició- no ens saludéssim entre nosaltres però no és això el que em passa. La gent ja no em saluda, ni joves ni grans (excusarem els infants, que observant l’entorn entusiasmats ja tenen prou feina). Així doncs, la problemàtica en qüestió no és que no em saludin, sinó que no es saludi. Començo ara a ser menys egocèntric i conseqüentment més acurat: La gent ja no saluda.
Per què no saludem? Per què no podem intercanviar un bon dia amb algú que no coneixem? Això és cosa arcaica dels de tota la vida, que es coneixen entre ells i han de fer el paper, diran alguns: Van errats. Els Guerrero no som nascuts a Santa Eulàlia, els meus avis són andalusos, però fa una pila d’anys que som aquí. Tants que també som dels de tota la vida. Però tot i així, la gent ja no em saluda. Ni als Guerrero, ni als Roca, ni als Maspons. No ens enganyem, la costum s’està perdent arreu, entre els de sempre, els nous i els que vindran.
Tot plegat sembla causa de la pèrdua del sentiment de poble. Aquell sentiment que entre pixapins et fa dir orgullòs: Sóc de Santa Eulàlia de Ronçana. Aquell que et fa utilitzar el mot pixapins en comptes de barcelonins. Aquell que t’obliga a llevar-te a quarts de vuit l’últim dia festa per anar a cantar caramelles. Aquell que et fa portar l’himne de la festa major com a melodia al mòbil. Aquell que et fa llegir aquestes ratlles. Però no, tot fent la llista me n’adono de que en som un munt que no em perdut encara l’esmentat sentiment. Tot i així, tot i ser sentimentals, seguim sense saludar-nos.
Potser hem de buscar culpables més grans, culpables com la individualitat imperant en aquesta societat teòricament globalitzada que protagonitzem. El món està fatal, les persones han perdut comunicació directe, aquesta societat és una merda, és tan fàcil com inútil afirmar-ho. Més fàcil (i gens inútil) és intercanviar un Bon Dia quan et creues amb algú. Deixem-nos de societats i teories i anem per feina: la revolució dels bonsdies ha començat; uneix-te.
És sabut que la gent de ciutat no es saluda. Necessiten un vincle més pròxim envers aquell amb qui es creuen per sentir la necessitat d’intercanviar uns mots. És quelcom comprensible: amb milers d’individus que volten al voltant teu, si els saludessis a tots, arribaries a casa amb afonia. Santa Eulàlia però, és un poble. Del record ençà el nombre d’habitants ha augmentat considerablement però us perjuro que les salutacions no s’han reduït en proporció. 2.000 nous santaeulaliencs no han pogut ser la causa de l’extinció del Bon Dia; encara no tenim por a l’afonia, hi ha altres factors darrera.
Tot plantejant-me aquestes ratlles he intentat buscar una explicació lògica en la meva edat. Sóc jove i això de saludar ja no mola. Entendria doncs que els joves –errats per definició- no ens saludéssim entre nosaltres però no és això el que em passa. La gent ja no em saluda, ni joves ni grans (excusarem els infants, que observant l’entorn entusiasmats ja tenen prou feina). Així doncs, la problemàtica en qüestió no és que no em saludin, sinó que no es saludi. Començo ara a ser menys egocèntric i conseqüentment més acurat: La gent ja no saluda.
Per què no saludem? Per què no podem intercanviar un bon dia amb algú que no coneixem? Això és cosa arcaica dels de tota la vida, que es coneixen entre ells i han de fer el paper, diran alguns: Van errats. Els Guerrero no som nascuts a Santa Eulàlia, els meus avis són andalusos, però fa una pila d’anys que som aquí. Tants que també som dels de tota la vida. Però tot i així, la gent ja no em saluda. Ni als Guerrero, ni als Roca, ni als Maspons. No ens enganyem, la costum s’està perdent arreu, entre els de sempre, els nous i els que vindran.
Tot plegat sembla causa de la pèrdua del sentiment de poble. Aquell sentiment que entre pixapins et fa dir orgullòs: Sóc de Santa Eulàlia de Ronçana. Aquell que et fa utilitzar el mot pixapins en comptes de barcelonins. Aquell que t’obliga a llevar-te a quarts de vuit l’últim dia festa per anar a cantar caramelles. Aquell que et fa portar l’himne de la festa major com a melodia al mòbil. Aquell que et fa llegir aquestes ratlles. Però no, tot fent la llista me n’adono de que en som un munt que no em perdut encara l’esmentat sentiment. Tot i així, tot i ser sentimentals, seguim sense saludar-nos.
Potser hem de buscar culpables més grans, culpables com la individualitat imperant en aquesta societat teòricament globalitzada que protagonitzem. El món està fatal, les persones han perdut comunicació directe, aquesta societat és una merda, és tan fàcil com inútil afirmar-ho. Més fàcil (i gens inútil) és intercanviar un Bon Dia quan et creues amb algú. Deixem-nos de societats i teories i anem per feina: la revolució dels bonsdies ha començat; uneix-te.
Publicat a la revista Ronçana nº249 Agost-Octubre
25 de setembre del 2009
Canal SET, a la TDT
És sabut que l’home, l’ésser humà, pateix crisis existencials freqüents. Sembla que el fet de ser racionals té les seves conseqüències, i una d’elles és una pregunta: “qui sóc?”. Digueu-me agosarat però estic aquí per cel•lebrar que a dia d’avui segueixo tenint eines que m’dentifiquen, que m’ajuden a saber qui sóc. Entre elles està la meva família, els meus amics, la meva educació, la meva llengua… i canal set. Encenc la tele i em trobo en Josep. No em trobó a un desconegut i formal individu amb nom i cognom, mirada sèria i professionalitat, em trobo en Josep, de Can Farrarons. També em trobo amb la Muntsa, la Montse, el Pere, l’Èrika, el Ricard etc etc… Me’ls trobo a tots i, just quan encenc la tele, tots plegats em diuen: “Ets de Santa Eulàlia, ets de poble i aquesta és la teva tele”. Però el seu discurs no acaba aquí, i mira que ja en tindriem prou. A més a més, com a regal, tots ells t’expliquen què passa i cap on va el teu poble. Podem demanar més? Ep! Preò no cal que ho demanis! Perquè n’hi ha més: un dia qualsevol t’assabentes que aquell SETInforma, que aquell Mirades, que aquell A Fons que t’identifica i t’ajudava a saber qui ets, aquella televisió que t’ubica al món, a més a més, té darrera un equip que inverteix les seves hores en un projecte en el que creu. I és que l’ésser humà, a banda de patir crisis existencials, també creu en projectes i és quan ho fa, que mou el món. I no exagero, de debò.
En el món global on vivim la informació va de banda a banda, circula com el vent en tramuntana. De tant en tant et ve una flaire de podrit que t’espanta, que et pregunta si tu també estàs en aquell estat de putrefacció. Però també hi ha dies que aquesta flaire ve perfumada d’agradables i entranyables noticies. Sigui com sigui estem d’acord en que els mitjans de comunicació tenen la virtut d’ubicar-nos en aquest món podrit i perfumat alhora. De fet, la informació viatja tan ràpid que sovint sabem com estan les coses per Corea, per Birmània o per Istambul però no sabem què passa a casa. I quan dic a casa dic aquí, a Santa Eulàlia. I el fet irrefutable és que quan coneixes on vius, quan coneixescom és la casa, només llavors, es converteix en la teva llar.
Però no, no m’oblido del que em porta aquí: Avui, en directe, ens hem reunit per presentar i inaugurar la digitalitat de Canal SET. I és que senyores i senyors, ja estem a la TDT; o el que és el mateix, la televisió digital terrestre dels pebots, amb perdó. Ha donat guerra de les bones. De fet, a la tele ens hem militaritzat: hem comprat cascs per calmar els maldecaps, botes per suportar les iagues de la Generalitat i fusells que disparen entusiasme per defensar-nos de pessismistes i contraris.
I sembla que hem vençut o això ens diu el fet de que estiguem aquí reunits. Felicitem-nos doncs per ser aquí i no al cementiri de les teles! Sentim eufòria davant la pervivència del que és nostre i de tots, davant d’una televisió local viva i dinàmica, davant quelcom que ens identifica com a poble i per molts anys! Res de felicitat, eufòria per favor!
I ara, com a bons santaeulaliencs que som, us vull demanar un favor: quan acabi de parlar –i això serà immediat- no m’aplaudiu a mi sinó a tots els que saben que canal set és l’única televisió que no es mira ni es veu, se sent.
Discurs de clausura de l'acte d'inauguració de Canal SET a la TDT cel·lebrat al Centre Cívic La Fàbrica el 25/09/09
En el món global on vivim la informació va de banda a banda, circula com el vent en tramuntana. De tant en tant et ve una flaire de podrit que t’espanta, que et pregunta si tu també estàs en aquell estat de putrefacció. Però també hi ha dies que aquesta flaire ve perfumada d’agradables i entranyables noticies. Sigui com sigui estem d’acord en que els mitjans de comunicació tenen la virtut d’ubicar-nos en aquest món podrit i perfumat alhora. De fet, la informació viatja tan ràpid que sovint sabem com estan les coses per Corea, per Birmània o per Istambul però no sabem què passa a casa. I quan dic a casa dic aquí, a Santa Eulàlia. I el fet irrefutable és que quan coneixes on vius, quan coneixescom és la casa, només llavors, es converteix en la teva llar.
Però no, no m’oblido del que em porta aquí: Avui, en directe, ens hem reunit per presentar i inaugurar la digitalitat de Canal SET. I és que senyores i senyors, ja estem a la TDT; o el que és el mateix, la televisió digital terrestre dels pebots, amb perdó. Ha donat guerra de les bones. De fet, a la tele ens hem militaritzat: hem comprat cascs per calmar els maldecaps, botes per suportar les iagues de la Generalitat i fusells que disparen entusiasme per defensar-nos de pessismistes i contraris.
I sembla que hem vençut o això ens diu el fet de que estiguem aquí reunits. Felicitem-nos doncs per ser aquí i no al cementiri de les teles! Sentim eufòria davant la pervivència del que és nostre i de tots, davant d’una televisió local viva i dinàmica, davant quelcom que ens identifica com a poble i per molts anys! Res de felicitat, eufòria per favor!
I ara, com a bons santaeulaliencs que som, us vull demanar un favor: quan acabi de parlar –i això serà immediat- no m’aplaudiu a mi sinó a tots els que saben que canal set és l’única televisió que no es mira ni es veu, se sent.
Discurs de clausura de l'acte d'inauguració de Canal SET a la TDT cel·lebrat al Centre Cívic La Fàbrica el 25/09/09
23 de setembre del 2009
sentència 021
En un collar de perles no són més importants aquestes que el prim i barat fil que les uneix.
22 de setembre del 2009
27 d’agost del 2009
15 de juliol del 2009
Crítica als crítics (del "Xafarranxo")
Abans de res i abans de tot m’agradaria deixar ben entès que les ratlles que vénen són absoluta i intrínsecament pròpies. No provenen d’una opinió generalitzada, col•lectiva o de grup, són fruit d’un únic cap pensant (si és que mereix aquest nom, és clar):
N’hi ha que treballen, n’hi ha que s’ho miren i n’hi ha que critiquen a qui treballa i a qui s’ho mira. Hi ha de tot.
Fa molts anys que un grup poc nombrós de joves organitzava la multitudinària Festa Major Jove de Santa Eulàlia de Ronçana. Després de la desaparició ara fa uns mesos del Col•lectiu Olla a Pressió, un col•lectiu de joves integrat per organitzadors i col•laboradors de la Festa Major Jove van reunir-se per analitzar la situació. En aquell rigorós anàlisi varen manifestar-se aspectes com la manca de cohesió que provocava la Festa Major Jove i la conseqüent baixa participació dels joves a la resta de la festa. Aquests eren, entre molts d’altres, motius suficients per invertir les nostres energies en un canvi. I varem proposar-lo.
Ens vam presentar a la Comissió de Festes amb un nou model de Festa Major més que estudiat: El Xafarranxo. No és lloc aquest per explicar-vos en que consisteix tot plegat però ho podem resumir en cinc conceptes: espai únic, barraques, música per a totes les edats, moviment de colors i esperit de festa. El projecte es va aprovar tot i saber que si hi havia algun valent que proposava una Festa Major Jove al pavelló, hauríem de repartir recursos. Però evidentment no va aparèixer cap valent ni cap proposta. No n’hi ha gaires de valents, ja ho hem dit, només són un terç els qui treballen.
D’això ja fa mesos i la Festa Major ja està al caure. És ara quan la gent sembla que acaba la hibernació i descobreix la proposta del Xafarranxo. Benvinguts al món, ha anat bé l’hivern?, us dic. Pocs són els qui valoren la proposta com el que és: un intent de fer encara millor la celebració. I és que El Xafarranxo duu amb ell l’esperit de Festa Major que estava a punt de consumir-se al pati del pavelló.
Em sorprenen les crítiques d’adults i grans però no diré cap mentida en afirmar que ja esperàvem més d’una crítica d’adolescents, joves i símils. Com a joves que som coneixem molt bé el que vol aquest col•lectiu de ciutadans. Buscaria un eufemisme per les paraules “borratxeres” i “aparent llibertat” però no el faré servir. Fills del món, us estem fent un favor: N’hi ha que no saben ballar amb la seva mare present i d’això se’n diu tenir un problema que va més enllà de la denominació “problema familiar”. Però no us equivoqueu, no tinc una opinió radicalitzada de tot plegat, entenc que a vegades la mama està de més.
Diuen que ens hem tret feina de sobre: Pobres ignorants. Diuen que ara volem deixar de servir i que ens serveixin: Pobres ignorants. Diuen que no serà el mateix: No, no ho serà.
No sé si el Xafarranxo serà un èxit absolut o un monumental desastre però sé que darrera hi ha gent disposada a deixar-se la pell per una Festa Major digna, de qualitat, participativa i més que divertida. Tampoc sé quina serà la meva opinió de tot plegat quan tot hagi passat però sé del cert que avui no puc emetre’n cap crítica. He escoltat adjectius que qualificaven la proposta d’injusta. Injust és emetre una crítica com aquesta sense saber què hi ha darrera del subjecte criticat.
Benvolgut lector, ets lliure de pensar i emetre una opinió a favor o en contra del Xafarranxo, però si us plau no et simplifiquis fent una crítica poc fonamentada. He invertit 565 paraules en fonamentar la meva crítica als crítics; són moltes però mai suficients. Però tot té un límit i jo haig de posar el punt i final. Vull acabar afirmant que les possibilitats d’èxit del Xafarranxo no són majors que les possibilitats de fracàs però la il•lusió en les primeres mereixen si més no la reflexió de tot crític.
Ara sí: punt i final.
N’hi ha que treballen, n’hi ha que s’ho miren i n’hi ha que critiquen a qui treballa i a qui s’ho mira. Hi ha de tot.
Fa molts anys que un grup poc nombrós de joves organitzava la multitudinària Festa Major Jove de Santa Eulàlia de Ronçana. Després de la desaparició ara fa uns mesos del Col•lectiu Olla a Pressió, un col•lectiu de joves integrat per organitzadors i col•laboradors de la Festa Major Jove van reunir-se per analitzar la situació. En aquell rigorós anàlisi varen manifestar-se aspectes com la manca de cohesió que provocava la Festa Major Jove i la conseqüent baixa participació dels joves a la resta de la festa. Aquests eren, entre molts d’altres, motius suficients per invertir les nostres energies en un canvi. I varem proposar-lo.
Ens vam presentar a la Comissió de Festes amb un nou model de Festa Major més que estudiat: El Xafarranxo. No és lloc aquest per explicar-vos en que consisteix tot plegat però ho podem resumir en cinc conceptes: espai únic, barraques, música per a totes les edats, moviment de colors i esperit de festa. El projecte es va aprovar tot i saber que si hi havia algun valent que proposava una Festa Major Jove al pavelló, hauríem de repartir recursos. Però evidentment no va aparèixer cap valent ni cap proposta. No n’hi ha gaires de valents, ja ho hem dit, només són un terç els qui treballen.
D’això ja fa mesos i la Festa Major ja està al caure. És ara quan la gent sembla que acaba la hibernació i descobreix la proposta del Xafarranxo. Benvinguts al món, ha anat bé l’hivern?, us dic. Pocs són els qui valoren la proposta com el que és: un intent de fer encara millor la celebració. I és que El Xafarranxo duu amb ell l’esperit de Festa Major que estava a punt de consumir-se al pati del pavelló.
Em sorprenen les crítiques d’adults i grans però no diré cap mentida en afirmar que ja esperàvem més d’una crítica d’adolescents, joves i símils. Com a joves que som coneixem molt bé el que vol aquest col•lectiu de ciutadans. Buscaria un eufemisme per les paraules “borratxeres” i “aparent llibertat” però no el faré servir. Fills del món, us estem fent un favor: N’hi ha que no saben ballar amb la seva mare present i d’això se’n diu tenir un problema que va més enllà de la denominació “problema familiar”. Però no us equivoqueu, no tinc una opinió radicalitzada de tot plegat, entenc que a vegades la mama està de més.
Diuen que ens hem tret feina de sobre: Pobres ignorants. Diuen que ara volem deixar de servir i que ens serveixin: Pobres ignorants. Diuen que no serà el mateix: No, no ho serà.
No sé si el Xafarranxo serà un èxit absolut o un monumental desastre però sé que darrera hi ha gent disposada a deixar-se la pell per una Festa Major digna, de qualitat, participativa i més que divertida. Tampoc sé quina serà la meva opinió de tot plegat quan tot hagi passat però sé del cert que avui no puc emetre’n cap crítica. He escoltat adjectius que qualificaven la proposta d’injusta. Injust és emetre una crítica com aquesta sense saber què hi ha darrera del subjecte criticat.
Benvolgut lector, ets lliure de pensar i emetre una opinió a favor o en contra del Xafarranxo, però si us plau no et simplifiquis fent una crítica poc fonamentada. He invertit 565 paraules en fonamentar la meva crítica als crítics; són moltes però mai suficients. Però tot té un límit i jo haig de posar el punt i final. Vull acabar afirmant que les possibilitats d’èxit del Xafarranxo no són majors que les possibilitats de fracàs però la il•lusió en les primeres mereixen si més no la reflexió de tot crític.
Ara sí: punt i final.
Publicat a la revista Ronaçana nº248 Juny-Juliol
10 de juny del 2009
Grip de l'Aspa
No ens n’adonem. Hi anem, gaudim i tornem a casa amb un somriure. Hi ha quelcom que flota en l’aire, que ens espera. Hi ha quelcom que ens acaba atrapant. Ningú sap d’on ha sorgit, ningú sap com actua… L’anomenen la Grip de l’Aspa. Diuen que l’origen del nom prové d’un escut, però els experts encara no ho afirmen amb contundència. Agafo l’enciclopèdia buscant respostes. Què és aquesta grip? On actua? Què provoca? L’enciclopèdia però no és gaire clara, sembla que dubta en afirmar: Grip de l’Aspa f. malaltia positiva que pateixen els habitants de Santa Eulàlia de Ronçana quan s’apleguen al carrer, es troben, ballen i riuen. Provoca alegria, eufòria i fins i tot felicitat. Crea addicció. No sé pas què vol dir això de malaltia positiva però em deixa més tranquil, sona bé. Només la pateixen els santaeulaliencs, quina cosa més estranya. Provoca sensacions agradables, què més volem.
Tot i no saber de què es tracta he patit aquesta grip més d’una vegada i crec recordar que em va agradar. De fet, em va encantar. Potser això m’ha dut a iniciar aquesta investigació sobre la grip. Però aquí no acaba la recerca. Em dirigeixo al CIML (Centre d’Investigació de Malalties Locals), on han investigat altres casos com la Febre dels Colors o la Hiperactivitat Santakajuvenil. Els pregunto pels efectes secundaris que sembla que crea la grip però afirmen que no m’amoïni, que no hi ha addicció més sana que aquesta. Tot és ben estrany però ja estic més calmat.
La meva tranquil•litat perdura fins que un tríptic ben estrany s’instal•la a la bústia de casa. L’agafo i l’examino. Em van dir que vigilés amb els tríptics, a vegades porten informació contaminada de malalties i xacres. Efectivament, és un niu de grip. Parla d’un Sarau de no sé què. A la primera plana diu que pretén ser una festa popular que faci sortir la gent de casa per gaudir a l’espai públic de la cultura popular, la música, l’art, la gastronomia, de la rica activitat social del nostre poble… però sobretot, fer-ho amb la gent de Santa Eulàlia. Mare meva, si hi vaig acabaré d’allò més infectat. I hauré d’anar doncs, no m’ho puc perdre. I és que ja tinc mono.
S’acosta el dia i cada minut que passa estic més nerviós. Vull estar malalt de grip.
El Sarau de Primavera és l’àmbit ideal per al contagi de la Grip de l’Aspa. És una festa al carrer on els santaeulaliencs ens trobem, ballem i riem. Gaudim del conte, del circ, del mag, dels falcons. Escoltem i participem a les corrandes. Movem el cul a ritme de clàssics del rock, de pop o rumba. Mengem arròs.
Quan tornem a casa ens sentim engripats, malalts de Grip de l’Aspa.
Publicat a la revista Ronçana nº247 Març-Juny
Tot i no saber de què es tracta he patit aquesta grip més d’una vegada i crec recordar que em va agradar. De fet, em va encantar. Potser això m’ha dut a iniciar aquesta investigació sobre la grip. Però aquí no acaba la recerca. Em dirigeixo al CIML (Centre d’Investigació de Malalties Locals), on han investigat altres casos com la Febre dels Colors o la Hiperactivitat Santakajuvenil. Els pregunto pels efectes secundaris que sembla que crea la grip però afirmen que no m’amoïni, que no hi ha addicció més sana que aquesta. Tot és ben estrany però ja estic més calmat.
La meva tranquil•litat perdura fins que un tríptic ben estrany s’instal•la a la bústia de casa. L’agafo i l’examino. Em van dir que vigilés amb els tríptics, a vegades porten informació contaminada de malalties i xacres. Efectivament, és un niu de grip. Parla d’un Sarau de no sé què. A la primera plana diu que pretén ser una festa popular que faci sortir la gent de casa per gaudir a l’espai públic de la cultura popular, la música, l’art, la gastronomia, de la rica activitat social del nostre poble… però sobretot, fer-ho amb la gent de Santa Eulàlia. Mare meva, si hi vaig acabaré d’allò més infectat. I hauré d’anar doncs, no m’ho puc perdre. I és que ja tinc mono.
S’acosta el dia i cada minut que passa estic més nerviós. Vull estar malalt de grip.
El Sarau de Primavera és l’àmbit ideal per al contagi de la Grip de l’Aspa. És una festa al carrer on els santaeulaliencs ens trobem, ballem i riem. Gaudim del conte, del circ, del mag, dels falcons. Escoltem i participem a les corrandes. Movem el cul a ritme de clàssics del rock, de pop o rumba. Mengem arròs.
Quan tornem a casa ens sentim engripats, malalts de Grip de l’Aspa.
Publicat a la revista Ronçana nº247 Març-Juny
26 de març del 2009
15 de març del 2009
sentència 017
És demostrable que els abstemis no formem part del grup majoritari; ara bé, som realment especials o no som més que l'estupida massa anti-masses?
7 de febrer del 2009
sentència 016
Si no estem en contra dels cabrits que es barallen per la dominació d'un territori podem estar-ho de les nostres guerres? La naturalització de la guerra és el primer pas perquè -com la diferència entre sexes- ens en podem desenpallegar d'ella.
28 de gener del 2009
Meravellosa mort d'un col·lectiu
Davant el blanc impol·lut que espera ser omplert amb sintagmes tinc un dilema : faig servir el present o el passat ? La pregunta -per ser més exactes- és: sóc del COP o era del COP ? Sembla mentida que un temps verbal amunt o avall pugui canviar tant el concepte a transmetre.
D’entrada, i fent ús de la objectivació més estricte, hauria de dir que he estat membre del col·lectiu durant 5 anys. El problema arriba quan agafem aquestes 5 primaveres i les col·loquem al fris cronològic de la vida: dels 15 anys als 20. Un quart de l’existència essent membre del COP i possiblement durant els anys més influents en la creació de la personalitat i la persona. Es diu ràpid, però agafem-nos fort. És innegable la influència que el col·lectiu de joves ha tingut en mi. He estat -i estic essent- modelat per tres pilars fonamentals: la família, l’escola i el context, el poble. I part d’aquest poble és, sens dubte, el Col·lectiu Olla a Pressió.
Dit això, tornem al dilema: sóc o era del COP? Si el col·lectiu plega és lògic l’ús del passat. Però jo no plego com a persona. Si ser del COP m’ha modelat, fins a quin punt desapareix quan deixa de fer activitats? Fins a quin punt pot dir que plega si la primera activitat que ha dut a terme –la formació de persones com a persones- ara i sempre seguirà funcionant? Senyores i senyors: Sóc del cop. I encara podríem precisar més: SÓC EL COP. I qui no?
D’entrada, i fent ús de la objectivació més estricte, hauria de dir que he estat membre del col·lectiu durant 5 anys. El problema arriba quan agafem aquestes 5 primaveres i les col·loquem al fris cronològic de la vida: dels 15 anys als 20. Un quart de l’existència essent membre del COP i possiblement durant els anys més influents en la creació de la personalitat i la persona. Es diu ràpid, però agafem-nos fort. És innegable la influència que el col·lectiu de joves ha tingut en mi. He estat -i estic essent- modelat per tres pilars fonamentals: la família, l’escola i el context, el poble. I part d’aquest poble és, sens dubte, el Col·lectiu Olla a Pressió.
Dit això, tornem al dilema: sóc o era del COP? Si el col·lectiu plega és lògic l’ús del passat. Però jo no plego com a persona. Si ser del COP m’ha modelat, fins a quin punt desapareix quan deixa de fer activitats? Fins a quin punt pot dir que plega si la primera activitat que ha dut a terme –la formació de persones com a persones- ara i sempre seguirà funcionant? Senyores i senyors: Sóc del cop. I encara podríem precisar més: SÓC EL COP. I qui no?
Escrit de comiat per l'ultim número del "Cop de Veu", organ d'expressió del Col·lectiu Olla a Pressió.
27 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
